Facin joc

Una setmana, només una setmana desà que la manifestació més multitudinària de la nostra història va omplir els carrers de Barcelona i sembla que hagin passat anys per com ha canviat tot. Potser ni l' ANC podia pensar quan va iniciar la Marxa per la Independència que només 2 dies després el panorama polític català fes un canvi com aquest.

Per fi sembla que en comptes d' un gestor comencem tenir a un estadista, un líder que és el que necessitàvem des de ja fa un temps. Ja ho dèiem alguns, ara era temps de liderar la il·lusió per un futur millor i no de gestionar les engrunes que ens deixava un sistema que està mort. El President Mas ha de saber que tindrà a la majoria de catalans darrera si inicia el camí cap a la llibertat, però també que ens tindrà enfront si ens tornen a traicionar. De moment sembla que la gent comença a posicionar-se: com ja hem dit el Govern, CDC i part d' UDC han vist que el Pacte Fiscal són els pares i que cal començar a distanciar-se d' una Espanya que no ens entén. Pel que sembla tindrà el suport (important) d' ERC, SI i també d' ICV (si més no per a que exercim el Dret d' Autodeterminació).

El front espanyolista no s' ha quedat de braços creuats i el dia 12 ja començava a vendre'ns l' Apocalipsi que caurà sobre els catalans si exercim el dret a decidir que volem ser: pobresa, fam, duanes i demés invencions sobre les que properament escriure. Sobta de totes formes dins d' aquest front el paper que ha agafat un partit com el PSC que en caiguda lliure i on molt dels seus militants i votants no dubten en fer-se independentistes davant de la inviabilitat del projecte "federalista" que propugnen i que el PSOE no té cap intenció de dur a terme. És el que té en una dicotomia així la gent es posiciona cap a qüestions viables i deixen de banda les fantasies de quatre que viuen bé en la Catalunya espoliada...

Els esdeveniments s' acceleren, ahir Espanya va treure al seu cap d' Estat a menysprear al poble català que pacíficament es va manifestar el dimarts 11 de setembre. Realment un agafa els mitjans o veu les tertúlies espanyoles i no entén com pretenen convèncer als catalans perquè deixem de ser independentistes amb insults, amenaces, menyspreus... Espanya ha retornat al 1898 i està en estat de shock. Jo porto molts anys dient que Espanya ens perdria com va perdre a totes les seves colònies i ahir el seu rei ho va demostrar... Això si, tampoc tinc el menor dubte de que quan marxem caigui la Monarquia als pocs anys com ja li va passar al "polític" Alfons XIII. No m' estranya doncs que el Rei estigui tant preocupat.

I demà tindrem un dels episodis més importants d' aquesta pel·lícula (que esperem que acabi amb final feliç). Demà és quan Espanya li diu als moderats catalans i catalanistes, als federalistes i al 75% de ciutadans que volen el Pacte Fiscal/Concert Econòmic que no tenim res a fer, que a Espanya estem per pagar i obeir. Demà arriba el dia en que molts catalans veuran que ells també són independentistes i on tots veurem si tenim (com deia alguna pancarta) un president heroi o traïdor.

12 de septembre

Diuen, que després de la capitul·lació de Barcelona l' Onze de Setembre de 1714, els barcelonins no van dubtar en obrir les seves botigues, els mercats i de fer la vida més normal que es podia fer després d' anys de guerra i messos de setge. Vençuts si, però humil·liats mai.

Aquest Onze de Setembre, Catalunya va llençar un missatge clar i contundent a Espanya i al Món. Els catalans ja estem farts de ser una excepció entre les nacions del planeta i davant de la incomprensió que ens regala Espanya nosaltres responem independència o el que és mateix, llibertat. Aquest no és un missatge d' odi contra Espanya (a la manifestació ningú es va enrecordar del país veí) ni contra els espanyols, és un missatge d' amor al nostre país. Un missatge de superivivència d' una nació petita que no ho ha tingut fàcil per sobreviure i que tot i així ha arribat al moment més decisiu de la seva història moderna amb ganes de lluitar pacificament per la llibertat que tants cops ens ha estat esquiva.

El Món va viure impressionat com 1.500.000 ciutadans d' un país de 7 mil·lions sortien al carrer reclamant als seus liders que es deixin de romanços i caminin conjuntament amb el seu poble cap a la llibertat o si més no cap a l' exercici de la democràcia plena que és poder decidir com ens volem organitzar i que volem ser.

Molta gent tenint en compte l' èxit segur de la Marxa de la Diada possaven l' accent en el que succeïria el dia després, ahir. I ahir van passar algunes coses: el president va començar a creure's estadista tot i que encara no va actuar com a tal, l' independentisme va recordar que encara hem de picar molta pedra, el PSC-PSOE no va recuperar l' oremus i cada cop fa més pudor a partit unionista d' esquerres i el PP i Ciutadans incapacitat per donar una resposta equiparable a la demostració independentista, es limiten a fer el ridícul parlant de duanes, catalunyes reals i demès qüestions d' aquest nivell marcat per la premsa dura madrilenya.

Però potser ha sigut aquest 13 de setembre, quan realment hem vist que alguna cosa està a punt de succeir a Catalunya, per primer cop un President de la Generalitat ha parlat a Madrid clarament (bé, amb tota la claritat que pot tenir un convergent en aquesta matèria) de que la relació entre Espanya i Catalunya està morta i de que aquest país ha de buscar una solució que passa per la llibertat. Segurament Artur Mas veuria aquell cartell que deia "Vostè escull: o Heroi o Traidor" i ha començat que ell i el poble al qual governa tenen destinada una pàgina gloriosa a la nostra història. En front tenim un Govern espanyol intransigent que no s' adona de res i que en comptes d' intentar buscar la pau ruixa amb benzina els ànims dels catalans. És a dir, ara o mai.



La sensació de que Catalunya va entrar en una autovia (bé, una autopista ja que parlem d' aquest país) on la direcció és clara cada cop convenç a més catalans. Segurament els catalans del 12 de setembre de 1714 es començarien a sentir orgullosos de nosaltres.

Mala praxis

Hi ha gent que compara la relació entre Catalunya i Espanya com la d' una dona maltractada que no només denuncia si no que fins i tot arriba a creure que si la peguen és per alguna cosa...

A mi hi ha un altre simil que també m' agrada i en aquest cas seria comparar als nostres polítics amb metges. A aquests doctors els arriba un pacient anomenat Catalunya que fa molt mara cara, el diagnòstic per a tots aquests doctors és clar i més després de fer un munt d' estudis: La pacient Catalunya té una mena de tumor molt gros, la veritat que no fa bona pinta i és probable que fruit d' aquest tumor mori. Fins i tot ja es pot notar clarament com cada cop està pitjor... A aquests doctors després de força temps discutint el millor tractament han arribat a la conclusió de que si bé el més òptim seria la cirurgia i extirpar el tumor potser amb una mica de iode ja es cura o si més no s' acostuma a viure amb el tumor tot i que la seva vida a partir d' aquell moment no arribi a tenir la qualitat de vida que podria tenir sense cap mena de dubte extirpant. Arriben a aquesta conclusió després de plantejar-se que si no hi ha tumor molts d' ells es quedaran a l' atur...

 A aquestes altures ja sabeu qui és el tumor... però deixem-nos de simils i anem a la vida real. En els últims temps hem vist un munt d' intents de no afrontar l' única via que queda i és viable, a ningú una mica informat els sorprendrà que els digui que el Pacte Fiscal o el Federalisme són mentides, són el iode del simil amb el que es preten curar un malalt terminal.
Uns parlen del Pacte Fiscal però mai ens diuen en que consisteix ni perquè aquest cop creuen que Espanya que no va acceptar la voluntat del poble de Catalunya amb un estatut força tísic a d' acceptar que nosaltres recaptem i gestionem tots els nostres impostos quan això és l' únic que vol Espanya de nosaltres... Potser és que no volen gestionar si no calmar els ànims uns decennis més.
Després tenim el Federalisme del PSC o ICV, aquest fa més mandra encara de comentar...Sobre tot el primer, que una gent que es nega a quelcom tant normal (i tant federal) com que un territori tingui autonomia fiscal i financera es faci dir federalista només pot passar en un país realment malalt. El Federalisme del PSC acaba on comença el centralisme del PSOE, en definitiva no existeix...

 Aquesta mala pràxis dels "doctors" que ens han de guarir es pot deure a dues coses, la seva incompetència per dur a terme el que el poble els demana o bé el que encara seria pitjor (perquè no només es prostitueix el país, sino que també es fa amb la democràcia) perquè aquesta gent prima els seus interessos personals i negocis per sobre de la salvació del poble que els ha permés amb els seus vots arribar on són... L' única cosa clara és que Catalunya està en una situació crítica (i amb ella tots els que vivim a aquest país) i els nostres polítics han decidit no fer res, potser comencem nosaltres a pensar en extirpar-los a ells: dos tumors són mort segura.

Akelarre

He de reconèixer que anava amb Itàlia, mai he considerat que odiï Espanya, només estimava Catalunya i volia estalviar-me l' akelarre espanyolista a casa nostra. Als pocs minuts de que acabés la final i veies imatges i in situ la cel·lebració als carrers de la meva ciutat crec que la "Roja" va fer un gran favor a tots els que desitgem la llibertat del nostre país, Catalunya.

Segurament aquest optimista s' ha desfermat després d' estar visquent a Madrid una temporada, allà he viscut la major part dels partits de l' Eurocopa i puc dir que les cel·lebracions allà no duraven 20 minuts com aquí i que cap carrer tenia menys de 10 banderes espanyoles penjades, per no parlar dels bars o els taxis entre d'altes. De fet puc dir que un cop viscuda la final del Mundial al poble de la meva mare (a Sòria) i dues finals de l' Eurocopa, en aquella final cel·lebrada a un poble de 6000 habitants i havia més gent al carrer que a tota una Badalona... Pensem que sociològicament, Badalona, L' Hospitalet, Sabadell o Barcelona no són tan diferents a Sòria, Madrid, Segòvia o Jaen per exemple i tot i així als carrers d' aquestes ciutats hi havia el doble i fins i tot el triple. Ja no parlem de que les audiències d' Espanya a Catalunya siguin les més baixes (que també) si no de que hi ha un munt de gent que ha recolzat a Espanya sense intenció de formar del mateix. Ha sigut quelcom fet per obligació i és lògic. La gent necessita referents i en un esdeveniment com una Eurocopa necessiten sentir-se part i fins el moment per a una majòria de catalans això només ho proporciona Espanya, que per a més inri està formada quasi en un 60% per jugadors del Barça. Si l' espanyolisme no surtia ahir, quan ho farà? També ens ha beneficiat des d' un altre punt de vista i aquesta raó es déu a la central·litat que desà el 2008 ha aconseguit l' independentisme/sobiranisme. Veient les imatges de les diverses cel·lebracions arreu de l' Estat, veus gent alegre, pares, mares, fills, gent jove amb la bandera del seu país i cantant orgullosa, omplint els carrers de les seves ciutats i places. Gent de festa. Per contra a Catalunya, tot i que no s' han volgut donar imatges i sospitosament s' han amagat els fets, hem vist a places semibuides, gent amb esvàstiques, gent cremant banderes de Catalunya i cridant "Polaco el que no bote", gent cremant la seu dels Castellers de Badalona, cotxes, contenidors... gent que en comptes d' alegar-se pel triomf del que senten com el seu país ho van viure com una mena de revenja contra el país que els acull, com una mena de demostració de força, que ja no fa por a ningú. Ja fa temps que sabem contra qui ens juguem les garrofes i ara gràcies a la Roja ja sabem quina és la força i els arguments de cadascú dels dos bàndols. La gent moderada i que encara no està posicionada, segurament va agrair que ahir guanyés Espanya... ara ho tenen més fàcil per posicionar-se.

Demos

Grecia está hoy ante el día más importante de su historia moderna, y esta afirmación, en un país que ha visto como ha pasado de Europa a tener indicios de una crisis humanitaria (con desnutrición, abandono de niños...) se dice pronto. Los 11 millones de griegos eligen hoy ante la mirada (a veces desafiante) de 500 millones de europeos, que ven (que paradoja) en la cuna de su civilización la principal amenaza a uno de los principales hitos históricos de este continente: la construcción europea. La verdad que en estos últimos meses a mucha gente se le ha caído Europa al suelo y quizás no tanto por el poder de Merkel, por su incapacidad para ver que sin fomentar el crecimiento económico nunca se podrá reducir el déficit... si no por las declaraciones de las últimas semanas amenazando a los griegos si votan a la coalición Syriza. Los griegos han cometido muchos errores como por ejemplo falsear sus cuentas económicas para poder entrar en el Euro o no fomentar el crecimiento económico beneficiando vía impuestos a las grandes fortunas que viven fuera del país. Ninguna de estas cosas las hizo Syriza, de hecho se puede culpar de ello a quien Merkel ha dicho que hay que votar para recibir ayuda: Nueva Democracia y PASOK. Es decir que Europa tapa uno de sus principios fundamentales (la democracia) cuando no interesa quien puede gobernar, malos tiempos para el europeismo... Tampoco no nos engañemos, la victoria de Syriza tampoco sería la panacea. Grecia recuerda mucho a los países europeos de los años 20 y 30, que hundidos económicamente se polarizarón entre la extrema izquierda y la extrema derecha dejando sin posibilidades al centro (España, Alemania, Italia...) y todos sabemos como acabó aquello. Quien gane esta noche las elecciones en Grecia tiene la difícil elección entre aceptar todas las condiciones que exige la Unión Europea o escuchar a su pueblo que considera que esta pagando demasiado caro los errores de su clase política corrupta. Es bastante probable que se opte por lo primero pero esto no hará más que generar mayor conflictividad en el país heleno y las consecuencias entonces pueden ser imprevisibles. De todas formas no cabe culpar a Grecia de lo que pase con el Euro o con Europa, ambas nacieron con imperfecciones en forma de Estados que se creían el mensaje porque les convenía pero nunca optaron por ceder soberanía en la medida que una moneda única lo exigía. Alguién se imagina a EEUU y al Dólar cayendo, porque cae Nebraska o Wyoming? Pues ese es el peso de la economía griega sobre el conjunto de la UE, las diferencias? La unidad. Una vez un profesor de historia me dijo que esta es cíclica y lo vemos con toda su crudeza, los griegos cuna de la civilización europea e inventores de la democracia, pueden resetear a Europa y al propio poder del pueblo.

Interpretación de la encuesta del CEO para incrédulos

Mucha gente mira las encuestas con recelo y no se las cree por sistema. Las encuestas no son 100% fiables eso está claro (necesitaríamos millones de encuestados para tener unos datos prácticamente irrefutables) pero lo cierto es que nos dan una gran información (si están bien hechas) sobre por donde van los tiros en diferentes aspectos. Esta entrada pretende interpretar (muy a grosso modo) los datos del último Baròmetre del CEO presentado el pasado viernes. Esta encuesta de carácter oficial tiene la peculiaridad que pregunta abiertamente por que votaría la gente en un referéndum. También tiene la particularidad que es la única que clavó los resultados en las elecciones generales a nivel catalán, por eso no se critica que esté cocinada si no que se haga... Un gran motivo para creernos lo que nos dicen los datos.

El primer punto a destacar es que desde el año 2009 no se hace ninguna encuesta en Catalunya donde el apoyo al independentismo baje del 40%. Da lo mismo que la encuesta la haga la Vanguardia, el Periódico, el Ara o el CEO: los resultados del SÍ oscilan entre el 40 y el 45%. Vaya que algo de cierto debe haber en todo esto. El segundo punto a destacar es como se esconden estos datos en los medios de comunicación entre otras noticias o incluso manipulando los datos: Que en esta encuesta se diga que un 44,6% votaría a favor de la independencia no significa que el No ganaría por un 54,4%. Significa que con la abstención dada (un 24,2%) cerca del 63% de los ciudadanos votarían SÍ y el referendum determinaría la independencia de Catalunya. Pensemos que la UE exige que el SÍ gane por un 55% al menos. Vamos que la barrera está superada y en pleno crecimiento.

Hay que tener en cuenta que en cuestión de sentimientos la mayoría de catalanes dicen sentirse tan catalanes como españoles, sin embargo el porcentaje de gente que se siente más catalán o exclusivamente catalán ha subido y se sitúa en un 42% muy por encima de los que se sienten más españoles o tan solo españoles. Además hay que tener en cuenta que mientras los que tienen mayor sentido de catalanidad votarían claramente SÍ a la independencia, entre los que se sienten una cosa u otra hay división de opiniones y aunque ganaría el NO hay que decir que el SÍ obtiene buenos resultados (20% SI-42% NO) .Por ejemplo entre los que se siente más españoles que catalanes el 12% votaría SI mientras que entre los que se sienten más catalanes el 6% votaría no). Es decir el 40% de los que se sienten más catalanes está prácticamente al 90% por la independencia en cambio en el resto de grupos un 40% al menos sería convencible

En la pregunta sobre la forma de Estado quizás esto se ve de una forma más clara: la mayoría de los catalanes estarían de acuerdo en que Catalunya formara parte de un Estado federal español. Un 30% querrían una Catalunya independiente (esta cifra ha subido un 10% en 5 años y es la única respuesta en este apartado que sube). La gente que se querría quedar como hasta ahora también se mantiene alrededor de un 28%. El 98% de los que quieren una Catalunya independiente votarían SÍ, pero hay más el 15% de los que querrían quedarse como hasta ahora también votarían SÍ (por temas económicos principalmente) y lo que es más importante y básico para entender esta encuesta: el 48% de los federalistas votaría SÍ y el 8% de indecisos hasría que el 60% del grupo más numeroso de catalanes esté más cerca del independentismo que de la situación actual. Los datos son claros aunque queda trabajo para ampliar la base independentista lo cierto es que partimos de una buena base (hay que entender que en todos los referéndums convocados hasta el día de hoy desde la convocatoria hasta la votación el SÍ ha ganado adeptos por el mero hecho de que el SÍ es una fuerza más dinámica que vende más ilusión mientras que el NO se basa en cuestiones negativas.

Otros datos a tener en cuenta:

- Entre los abstencionistas hay una serie de gente que sería posible convencer y suponen el 40% de los mismos. Entre los votantes del NO esto es más difícil porque la mayoría se basan en cuestiones abstractactas como la Unidad de España la relación con su gente y cosas así. Vamos como he dicho anteriormente en una campaña el NO no podría vender ninguna novedad a la situación de Catalunya.

- En CiU pese a que no muevan un dedo por la independencia la mayoría de sus votantes se declaran independentistas. En ICV por ejemplo la mitad de los votantes serían favorables a la independencia. El 40% de los votantes de PSC y PP serían favorables a la independencia de Catalunya

- Por provincias Lleida sería la más independentista (el 55% votaría si), le siguen Girona (el 50%), Tarragona (el 47%) y Barcelona (43%). En todas las provincias ganaría el SI

- Por edades la gente joven es mucho más independentista y entre los menores de 30 años la mayoría quieren que Catalunya sea un Estado independiente.

- Los hombres son más independentistas que las mujeres.

Que algú ens trenqui el ciri!

Reprèn l'edició Resume Editing
A classe d' història, quan es parlava de l' Edad Mitjana sempre em va impactar un concepte, el pactisme. El Pactisme era una forma de fer Realpolitik per part dels nostres monarques (Reis d' Aragó i comtes de Barcelona, Girona...) del Casal de Barcelona. A grans trets consistia en que els nostres antics dirigents primaven la paraula i la negociació amb tothom per sobre de la guerra i que a aquesta s' anava quan ja no hi havia més remei o bé quan cada x anys havia que marcar una mica de paquet. Això va permetre que mentre d' altres nacions es sagnaves i s' enfonsaven econòmicament en guerres per qualsevol tema, a Catalunya i la resta de la Corona d' Aragó, els nostres avantpassats es dedicaven a comerciar, invertir, explorar...En conclusió podem dir que no ens va anar pas malament durant aquests segles, on per cert èrem una potència (aquest incís va dedicat a aquells que diuen que seriem inviables com a Estat i també als socialistes que sempre estan amb la cantarella de "major autogovern de la nostra història").

Després vam tindre uns decennis de rauxa on els catalans no passàvem precisament per ser uns xaiets. Per qüestions menys ofensives que les de l' Estatut per exemple ja teníem excusa per liar-la. La veritat que no ens va anar bé tot això, primer vam perdre part del nostre territori i després vam perdre-ho tot. Però això sí ningú podrà dir mai a aquells catalans dels segles XVII i XVIII que no defensessin la seva nació i els seus interessos...

Per desgràcia nosaltres som tot el contrari a aquesta gent, nosaltres estem veient com el nostre país mor i desapareix davant dels nostres ulls i encara ningú ha mogut un dit... tot el contrari, la gent quan es pronuncia ho fa votant als que volen veure com desapareix Catalunya. Els catalans, en els últims temps i en tots els aspectes de la nostra vida hem agafat el pitjor del pactisme i juguem amb les cartes marcades.

A Espanya (no ens enganyem el nostre major enemic) ja saben de quin pal anem els catalans i això els serveix per desactivar totes les iniciatives que sorgeixen d' aquí i ho porten fent 3 segles. Ells saben que tot moviment a Catalunya, consisteix en una reunió dels agents que es mostren molt indignats (gestió dels aeroports, resposta a l' Estatut, Bases de Manresa...) un parell de setmanes de focs artificials per part nostra (això inclou també les grans declaracions institucional, les amenaces...) i finalment la baixada de pantalons per part de Catalunya a canvi de a) res o b) un benefici econòmic, laboral... per algun amiguet, empresari... dels que havien iniciat tot el moviment. Tant trist com cert, tenim exemples a milers: aquí ens han deixat amb una autonomia per sota de la que tenen a Múrcia o la Rioja i la resposta semblava contundent, ja que es va treure a un milió de persones al carrer i passat un messos què? Doncs que tenim governant a Catalunya a les persones que van portar l' Estatut al TC. I governen perquè un partit que feia grans declaracions i parlava de trencament constitucional, de sobirania i no sé quantes més històries ha obert les portes de la Generalitat a aquesta gent a canvi de poder mantenir les poltrones i fer les retallades que li demanen els grups d' interès que els finançaven quan no guanyaven ni l' alcaldia de Riudellots...

Però els catalans no som molt millors que els nostres polítics, ja no només perquè els votem (els polítics són el reflex dels ciutadans que els voten, per això nosaltres tenim fama d' acollonits) si no perquè no movem un dit per fer-lis sapiguer de que ja estem farts, de que ens estem enfonsant i no estem disposats a abaixar-nos encara més els pantalons. En definitiva no som capaços de dir que nosaltres si que encara tenim dignitat... com ho estan fent els escocesos, per cert.