Un país anomenat Llei

A aquesta alçada de la pel·lícula ja us haureu adonat que el vostre vot o opinió no val absolutament per a res. Ja podeu opinar el que volgueu, ja podeu fer campanyes i anar a manifestacions, ja podeu tenir il·lusió per canviar les coses. Tot és igual, heu anat a petar a la única "democràcia" (perdoneu pel somriure) del món on la llei està per sobre de la voluntat del poble. Sí, és un fenòmen estrany, però Espanya a diferència de la resta de democràcies de tall liberal del món en comptes de dotar-se d' una constitució i unes lleis fruit del pacte i acord d' una sobirania nacional que resideix en el poble va tenir primer unes lleis i una constitució que està per sobre de qualsevol consideració i que pel que sembla són tot el que uneixen aquest pseudopaís.

Espanya és una Constitució i unes Lleis que "sempre guanyen" segons Soraya Sáenz de Santamaría. Fins i tot per sobre del que en un moment donat decideixin els ciutadans que viuen en aquest país. Aquesta concepció de les lleis com quelcom diví i sagrat és una cosa pròpia d' aquells països que tenint dictadors han de justificar-se o bé en el caràcter messiànic del mateix dictador o bé en la supossada imbecilitat d' un poble menor d' edat que està incapacitat per prendre cap decisió per si mateix i necessita unes lleis que prenguin forma de pressó que els impedeixi moure's. Pensava que Espanya ja feia unes quantes dècades que no era així però la petició majoritaria del poble de Catalunya ha tret el maquillatge a una pseudemocràcia que mentre ningú la va qüestionar anava empenyent els anys però que ha acabat quedant superada per tots els esdeveniments viscuts en els últims anys.

PSOE, PP, UPyD... els guardians de les essències espanyoles ens van recordar el dia 8 d' abril que no hi ha de res del que parlar sobre el que nosaltres volem. Vam tenir la desgràcia d' anar a perdre un parell de guerres contra un país en el que el ciutadà no existeix i no només està sotmés a la llei si no que està condemnat a patir-la pels segles.  Si partim d' aquesta base de considerar que la Llei sempre guanya i que està per sobre dels ciutadans i aquests no poden fer res per escapar de la mateixa tot i que majoritariament ho demanin, hem de considerar que o bé la llei va ser enviada per algun èsser superior que sap més que nosaltres de tot i que té clar que ens convé en cada moment o bé que els que van fer aquestes lleis i també els que les van aprovar eren una mena de Déus. I a aquestes alçades ningú, per molt que es creguin que som idiotes ens pot fer creure que Manuel Fraga era Zeus...

Però suposso que tota aquesta retòrica de les lleis supremes realment més que per espantar-nos és per creure que ells tenint les lleis fetes per si mateixos tenen la raó. Però no, el món no funciona així. Cap llei pot parar a un poble que vol canviar-la o que vol passar per sobre si la considera injusta. La llei per si mateixa no pot fer absolutament res contra la voluntat manifestada per un poble, en aquest cas el català per votar i canviar les coses. Canviar-les fins al punt de que en la futura República cap Llei serveixi per intentar frenar les aspiracions democràtiques del poble, ja que no val la pena formar part d'  un país on la Llei està per sobre de la voluntat dels ciutadans

Històries d' un independentista a Madrid: El dinar d' empresa...

Primer de tot i abans d' entrar en matèria, vull deixar clar que aquesta no és una entrada contra la ciutat de Madrid ni molt menys contra els madrilenys. A Madrid li dec dues de les meves experiències professionals que he tingut i mai podré opinar malament d' aquesta ciutat que recomano conèixer a fons. Dels madrilenys tampoc puc parlar malament, tot i que en el 90% dels casos no coincidim políticament en linees generals són bona gent i gent que intenta fer-te sentir còmode a la seva ciutat.

Anem al tema, dinar d' una empresa consultora de Madrid a la seva seu situada en l' anomenada "Milla de oro", 12 comensals seleccionats com a representació de cadascú dels projectes que té en marxa l' empresa, ambient jove i principalment madrileny, els únics forasters som un basc, una romanesa, una noia valenciana i jo. El dinar va en la línea en la que solen anar aquestes coses: els caps parlen, alguns els hi fan una mica la pilota i la majoria callem i només esperem que s' acabi aquell tràmit. Parlen de temes d' empresa i comencen els temes d' actualitat parlant d' Ucraïna. Divisió d' opinions uns creuen que Rússia és el diable i altres que la UE després de carregar-se el govern de Kiev no té autoritat moral per dir-li res als russos. La gent té força informació i l' interncanvi d' opinions és interessant. De sobte el cap em diu que em presenti a la resta ja que soc el nou. Començo dient el meu nom i dient que soc de Barcelona. Ja no puc dir res més, el cap diu "nosotros perdiendo el tiempo hablando de Ucrania y tenemos un catalán aquí... cuentanos...". Jo ja m' imaginava per on anaven els trets però per tal de que veies que m' incomodava el tema li he dit que de que volia que parlés. Es veu que no ho exterioritzo força bé això de la incomoditat. "De que va a ser hombre, del tema catalán" ("el tema catalán" és tot allò que té a veure amb la independència aqui a Madrid). Els hi dic que aqui no els arriba realment la informació del que està passant i que no s' adonen de la trascendència i de la força del que està passant a Catalunya. M' interrompen i ja no he pogut parlar més. No m' han deixat. Quan volia rebatre alguna de les bajanades que deien la resta de comensals (tots menys la noia d' Alacant, s' ha de dir) automàticament algú cridava més i ja no podia continuar. Per uns instants m' he sentit a un debat de 13 TV... Comencem a analitzar que opinaven del "tema catalán":

- Nacionalisme exacerbat: Un dels punts que defensaven amb més vehemència era el fet de que els catalans som uns ultranacionalistes embogits a l' estil dels serbis i de... sí, ho heu encertat els nazis. Ells no creuen que hi hagi gent que no sigui catalana de soca-rel que pugui defensar la independència i no ser catalanoparlant (bé realment hi ha certa teòria de que realment catalanoparlant no és ningú a Catalunya, que realment ho fem per fotre i per diferenciar-nos en una absurditat com aquesta quan podem parlar una llengua amb mil·lions de parlants...). Quan els he parlat de "Súmate" m' han dit que no s' ho creien i que en cas de que fos veritat aquesta gent es volia fer perdonar el fet de no ser purs. Després ha vingut el tema nacionalisme-esquerres i dretes i el diagnòstic és clar: els catalans som ultradretans i és una llàstima perquè semblàvem "gente alfabetizada" (literal). Quan els he parlat del nacionalisme espanyol i de que l' esquerra anacional de la que parlen ells no existeix, alguns s' han callat perquè no sabien per on sortir i altres han negat l' existència del nacionalisme espanyol. Ser espanyol és un tema de pertinença, ser català en canvi és nacionalisme. Els que penseu que ha sortit el tema de "el nacionalismo se cura viajando" l' heu encertada. Ha sortit i els he enrecordat que èrem els que més viatjàvem d' Espanya i no s' ho han cregut. Clar, no saben ni si estem alfabetitzats com per entrar en aquest tipus de dades...

- Mas, el cabdill i Dreta Patriótica de Catalunya (abans ERC): M' ha donat temps a dir que Mas era un peó de tot això i que de veritat qui tirava del carro era el poble. No crec que us tingui que dir que no s' ho han cregut. Mas és un embogit de la vida al qual algú (no saben qui) li està pagant per portar-nos a tots a l' escorxador. És el manipul·lador perfecte al lloc perfecte, una societat idiotitzada i fanàtica que segueix al gran lider. Esquerra Republicana a més mai no ha sigut ni Esquerra ni Republicana per això s' ha d' anomenar Dreta Patriótica de Catalunya.

- Esteu bojos, el món tendeix a globalitzar-se: Doncs això, som una rara avis i una colla d' estúpids als que ens pot l' odi donat que en comptes d' unificar-nos i assimilar-nos a ells (com hauria de fer Portugal ha dit un amb l' aprovació de la resta) sortim amb coses que ells consideren folcklorismes gens racionals. Quan els hi dic que jo veig per enlloc aquesta supossada unificació a nivell europeu em diuen que estic cec. 30 minuts abans s' estaven queixant tots de que no hi havia política exterior comuna per culpa dels estats. Curiós que la seva supossada globalització implica que Madrid continuii siguent el centre de tot a nivell ibèric i també si es pot europeu. Vaja, que nosaltres hem de deixar de lluitar pels nostres interessos però ells no tant.

- Anirem a l' escorxador i després voldrem tornar i Espanya ens haurà d' acceptar: Aquí parteixen de la base de que Catalunya és una comunitat subsidiada que viu gràcies als diners que l' Estat en la seva magnanimitat ens atorga. Som gent subvencionada i rescatada que no aporta res i rep molt. A Espanya li costa molta pasta Catalunya i a sobre ens queixem m' ha espetat el basc (m' he rigut i li he parlat del Concert Econòmic i alguns madrilenys m' han recolzat). Una noia em preguntava si ens ho havíem plantejat bé si la gent sabia que moriríem de fam (literal). Li he explicat que es fan estudis i que hi ha gent rellevant del món acadèmic i internacional que consideren que Catalunya és viable i la majoria no s' ho han cregut i altres m' han dit que quant cobraven de la Generalitat. Han sortit les Olimpiades que "ells ens van pagar" i que Madrid no va gaudir. Ni una paraula de la T4, del Museo del Prado o de tota l' Administració de l' Estat centralitzada aquí... La majoria d' ells esperven que quan ens enfonsem econòmicament Espanya ens hauria de deixar a la merda i no acceptar la nostra tornada però malauradament creu que ens deixarien tornar i ens haurien de mantenir un altre cop.

- Calaix de sastre: Abans de continuar us vull possar en situació i destacar un altre cop que tothom allà tenia estudis superiors. No us ho creureu quan us digui que ha sortit el tema del Barça i la Lliga Espanyola. És una de les coses bones d' Espanya de la qual els catalans no ens volem desprendre tot i ser independentistes. Això i els diners dels espanyols. És a dir ells creuen que volem una independència a la carta consistent en continuar mamant d' Espanya i amb el Barça a la Lliga però independents en la resta de temes i això mai. Si ens independitzem ho farem amb aranzels (no s' han cregut que el 60% de les exportacions terrestres d' Espanya surten per Catalunya i que pagarien aranzels i que França no té perquè cobrar aranzels a Catalunya), expulsats de la UE i pagant el deute (els he intentat explicar que això era impossible en matèria de successió d' Estats però no m' han deixat acabar, no s' esperaven que coneixés la Convenció de Viena...)

- Conclusió sobre el que ells pensen: Realment no saben si es farà o no la consulta però estan segurs de que ni Espanya ni la UE ho permetrà a més esperen que regni el "seny" i ens adonem a temps de que morirem de gana. En cap moment cap d' ells ha parlat de terceres vies o de reformar l' Estat, aqui això ni es planteja de fet crec que la única reforma que contemplen és la de centralitzar més l' Estat (de fet consideren que no es pot deixar l' educació en mans dels pèrfids nacionalistes). Aquesta gent oscil·la entre la mà dura i el no fer res i que en algun moment remetin els efectes de la droga que Artur Mas ens ha fotut al Cola-Cao.

- Conclusió personal: No tenen ni idea del que passa a Catalunya i el que és pitjor, tampoc volen conèixer res al respecte. Ells consideren que qualsevol opinió catalana que no signés Albert Rivera com a pròpia és fruit de la idiotesa o bé de la manipul·lació mental que hem patit desde petits. No ens temen (o ho fan veure) perquè ens consideren uns interessats que en el moment de la veritat ens vendrem per un plat de llenties. Ells no veuen que la gestió del tema de l' Estatut fos nefasta, tampoc entenen perquè ens enroquem en el tema del català o perquè diem que tenim un tracte fiscal injust. No ens coneixen, per a molts Angola és tan propera com Catalunya en tots els sentits som una cosa que està allà i que no entenen per quin motiu no hem volgut gaudir majoritariament de ser espanyols, potser per enveja cap a Madrid es diuen. Marxem, no hi ha pedagògia a fer que no passi per no fer-se perdonar pel fet de ser catalans. I no sé vosaltres, però jo per aquí no passo.

De Europa no nos moverán...

España cree que ha conseguido la piedra angular que hará que los "sediciosos" catalanes dejemos de soñar con quimeras: la expulsión inmediata de la UE (e incluso algunos ilustrados han dicho que también de la ONU. Supongo que hablan para gente que no conoce como funcionan estos organismos...). No soy nadie para hacer recomendaciones a España, pero sin lugar a dudas jugárselo todo a una carta y que realmente tu no controlas puede traer penosas consecuencias para ellos.

Sí, he dicho que España no controla esa carta. La posición de España llegado el momento de la independencia de Catalunya será bastante difícil y como casi siempre es de suponer que vendrá alguien de fuera a explicarles cual es la opción que más les conviene. Analicemos la situación. Es bastante probable que Catalunya salga de la UE ya que se trata de un nuevo Estado, pero incluso esta salida de la UE traería beneficios diplomáticos: para que te echen de la UE hace falta que el resto de Estados (incluidos España) te reconozcan como un país diferente. Primer triunfo, sigamos.Catalunya es un territorio que lleva 27 años en la UE y cuya legislación está enteramente adaptada al Derecho Comunitario, esto significa que la entrada de Catalunya en la UE se podría hacer en cuestión de semanas lo justo para renegociar los votos que tendríamos en el Consejo y los eurodiputados que nos corresponderían. Esto parece cienciaficción pero es cierto y si lo parece es porque contamos con que España nos vetará. Curioso que el país que tanto nos quiere y tanto se preocupa por nuestro futuro nos vete por haber decidido democráticamente su futuro. El veto tendría consecuencias para Catalunya, está claro. Pero también las tendría e importantes para España.

De acuerdo con la legislación internacional en la materia (la Convención de Viena principalmente), en caso de una independencia pactada el estado de nueva creación debe asumir la parte proporcional a su PIB en el conjunto del estado (en el caso de Catalunya el 22%) de la deuda del antiguo Estado así como también de los activos (por ejemplo obras de arte de titularidad estatal del Prado o del Reina Sofía) y si el nuevo país lo desea, todos los tratados firmados mientras estaban juntos podrán vincularle también una vez separada. Es decir si Catalunya y España se divorcian amistosamente, tendríamos que asumir el 22% de los 900.000 millones de euros de deuda española así como el 22% de los bienes del estado pero España no nos podría vetar en ningún organismo. Qué pasa si no es amistoso y España decide vetarnos? Simple y llanamente que España y quizás la UE entra en quiebra. España debería asumir sus 900.000 millones de deuda más la deuda que dejase Catalunya, es decir en total el 110% de toda la riqueza que genera España iría destinado a pagar la deuda. Realmente nos quieren hacer creer que la UE no le hará a España, llegado el momento, tragarse el orgullo y no poner en riesgo la economía de todos? Cuesta trabajo imaginar que un club económico se sentencie a muerte por el orgullo patrio de uno de los miembros...

Pongámonos en lo peor y pensemos que realmente nos expulsan de la UE y lo hacen por bastante tiempo, significaría eso que los catalanes no podremos comerciar con el exterior, ni salir de nuestro país, que no llegarán productos de fuera, que tendríamos que crear nuestra moneda...? En el caso improbable que esto sucediera (Catalunya es una de las economías más abiertas de toda la UE, tiene el PIB de Portugal o Grecia con menos población y sería contribuyente neta a la UE), nadie impediría a Catalunya firmar los tratados de libre comercio que desee y con quien desee. En ningún caso habría ni fronteras ni aranceles como no los hay con Andorra o con Suiza que no forman parte de la UE. No habría aranzeles básicamente porque no interesaría a nadie: ni a nosotros ni mucho menos a España cuyo 60% de exportaciones que salen por carretera o tren salen por el paso de La Jonquera. De verdad España va a pagar por esas exportaciones aranzeles a Catalunya? Van a sacarlo todo por Irún colapsándolo? Los empresarios de la huerta de Almería, Valencia, Murcia que van hacia Centroeuropa, Italia, Balcanes.... van a asumir hacer 400-500 km más por temas patrióticos? Lo dudo. Europa tiene fórmulas como la EFTA para que países que no son de la UE tengan libre comercio con los que si forman parte (para mi sería la solución óptima para Catalunya) y también tiene la posibilidad de entrar en el Tratado de Schengen con el voto de la mayoría de los miembros. Vamos, que no veremos una Catalunya aislada del mundo ya que ni a España le interesa y existen mecanismos para que esto no sea así

Sobre el euro se ha escrito mucho también, el debate es cuanto menos absurdo. Cualquier país puede decidir que moneda tiene, si se desea podríamos tener dólares, libras, crear nuestra propia moneda o lo que será lo más probable adoptar el Euro como lo tienen países que no forman parte de la UE (Andorra, Mónaco, San Marino...). El inconveniente de formar parte del Euro sin hacerlo de la UEM es básicamente que no podríamos influir en el BCE, pero es que ahora lo hacemos? Tiene influencia Catalunya en el BCE? Ninguna. Por cierto, muchos economistas consideran que la creación de una moneda y banco central propio sería una gran fórmula de estimular la economía... Diez años después se ha visto que el euro no es la panacea.

Como hemos visto hay muchas fórmulas para ver que Catalunya por conveniencia de unos y otros tarde o temprano estaría en la UE y mientras no lo estuviera habría fórmulas para que el cambio no fuera traumático para nadie. Incluida España

Why not?

Article que m' ha publicat la versió francesa  (http://fr.helpcatalonia.cat/2013/09/et-pourquoi-pas.html)  de helpcatalonia.cat avui diumenge 15 de setembre:

 

El països bàltics han pres una importància insospitada en el procés d’ emancipació catalana. Després de la Via Catalana organitzada per l’ ANC el passat Onze de Setembre i inspirada en la Via Bàltica (duta a terme el 29 d’ agost de 1989 entre Vilnius i Tallin passant per Riga), les declaracions del Primer Ministre de Letònia, Valdis Drombovskis, a l’ ACN han suposat les primeres declaracions d’ un líder internacional obrint la porta al reconeixement d’ una Catalunya independent.

Valdis Drombovskis, que forma part del Partit Popular europeu i és primer ministre de Letònia desà 2009, ha destacat que les imatges de la Via Catalana han significat un “missatge molt poderós” i al qual “s’ ha de prestar atenció”. Preguntat si Letònia reconeixeria una Catalunya independent, afegeix que si “el procés és legítim, per què no?”. A més el polític letó reconeix que en el si de la UE s’ està tractant que passaria amb Escòcia i Catalunya en cas d’ independència.

Les declaracions del premier letó arriben un dia després que la portaveu de la Comissió Europea (Pia Arehnkilde) a preguntes dels mitjans de comunicació tornés a repetir que el procés català és un “afer intern del Regne d’ Espanya” com tantes altres vegades s’ ha repetit des de Brussel·les i són les primeres manifestacions d’ un líder estranger parlant del possible reconeixement d’ un Estat català.

S’ ha de tenir en consideració quan arriben aquestes declaracions i que qui parla és el Primer Ministre d’ un Estat membre de la UE. En relacions internacionals (i per tant en diplomàcia) és difícil creure en les casualitats i tot està molt pensat, recordem per exemple les contradiccions en que va caure Vivianne Reading (UE) les setmanes posteriors al 11 de setembre de 2012 i com des de llavors les declaracions al respecte van totes en el mateix sentit de remetre a “l’ afer intern espanyol”.

Les paraules de Drombovskis són força importants ja que ens demostren que el cas català és un tema que està present tant a la UE com a les diferents cancelleries europees, que a Brussel·les s’ està plantejant seriosament que succeirà amb una Catalunya independent i que la Via Catalana ha sigut una imatge poderosa que ha mostrat al món la voluntat d’ esser dels catalans i que ha demostrat la capacitat de sacrifici i d’ organització del país, enfront a una imatge d’ insolidaritat econòmica que s’ havia generat entre alguns sectors al començament del procés i quan bàsicament tot el que transcendia dels motius de Catalunya per independitzar-se eren de caire econòmic.

També és significatiu que un membre del mateix partit europeu que el partit de govern espanyol (Partit Popular Europeu) hagi estat el primer en fer unes declaracions on no es defuig de la resposta el que podría ser vist com una mena d’ aixecament del veto per part d’ algun dels països líders de la UE respecte a aquest tema o fent política ficció fins i tot una fórmula bastant utilitzada en diplomàcia i on un altre país per sondejar indirectament l’ escenari ho fa per mitjà, en aquest cas, del premier letó.

Sigui com sigui són unes declaracions importants pel que deixen entreveure i perquè trenquen amb la dinàmica habitual, Catalunya comença a ser vista com un possible actor. I així s’ ha agrait fent TT Mundial durant uns minuts #ThankYouLatvia

O ellos o nosotros

Cada día nos bombardean con mensajes desde los medios de comunicación y lo que es peor desde los diferentes gobiernos que nos quieren hacer creer que hay que ser optimistas, que de esta saldremos. Lo mínimo que les podríamos pedir los ciudadanos que hemos sido humillados, incapacitados para poder desarrollarnos trabajando, estudiando, que hemos sido largados de nuestras casas y estafados es que no nos engañen. Que se dejen de mentiras. De esta no saldremos y no lo haremos porque es imposible salir cuando precisamente los que tienen el poder no quieren que lo hagamos y porque le falta sangre al pueblo para reclamar lo que es suyo ante quien lo tiene que reclamar.

No hace falta ser Keynes ni Adam Smith para ver que Catalunya, España y la Unión Europea son unos barcos hundidos de los que es mejor escapar, lástima que no haya botes salvavidas para todos. Del problema de Catalunya he hablado largo y tendido, la mayoría del pueblo catalán ya sabe cual es. Ahora toca hablar de España (podría hablar también de Italia, Grecia, Chipre, Eslovenia, Portugal...) y de lo que ya desde este mismo momento podemos catalogar como el enemigo público número 1 de la ciudadania: la Unión Europea. Y me duele en el corazón decirlo puesto que yo he creído y defendido el proyecto europeo pero no puedo más que desear la destrucción de esta estafa, de este manicomio que nos lleva al abismo no sólo a nosotros, a los del Mediterraneo si no a todos los europeos que tarde o temprano sufrirán el colapso producido porque el 60% de la población europea no puede consumir debido al estancamiento que nos están causando políticas erroneas cuyo fin tan sólo los deben saber unos cuantos.

Es tan fácil como que miréis un mapa del crecimiento económico en el Mundo, pongamos el año pasado o hace 2 años. Veréis países subdesarrollado o en vías de desarrollo que crecen fuerte, las clásicas naciones potencia (EEUU, Japón, Reino Unido...) que se mantienen o crecen a niveles bajos y veréis un lamparón rojo en el centro del plansiferio. Si, habéis acertado la zona euro y sus clientes potenciales que llevan 5 años aplicando una política que considera que con parar la economía para controlar el déficit, subir los impuestos indirectos (los que graban el consumo), dejar la inversión en educación al nivel de Gabón... seremos más ricos  y mejores. Del control necesario de un déficit público que llegó a ser insostenible por las ganas de figurar de nuevos ricos a la muerte por austeridad

que está perpetrando la UE (La marca creada por la Alemania de Merkel para no ser considerada imperialista) hay mucho trecho. Un coche que está 10 años parado cuando lo quieres arrancar no puedes... Imaginaros nuestras economías y pensad en la competencia de países que empiezan a hacer las cosas bien.

Nos culparon de la crisis, nos decían que "habíamos vivido por encima de nuestras posibilidades" pero ocultaron los siglos que costó conseguir las condiciones de vida que se han cargado en menos de un lustro. Nos ocultaron lo que muchos ya decían, somos marionetas sacrificables en pro del beneficio de un banco o una empresa cualquiera. Mientras os recortan el sueldo, la sanidad y la educación con vuestro dinero se compran misiles para un ejército que no pinta nada en el panorama internacional.

Pero no todo es culpa de los que manejan los hilos, el pueblo con su pasividad también es responsable. Alguién le tendría que abrir los ojos a la gente y decirles que con gobiernos que no saben plantar cara tan sólo nos queda tragar y tragar. Y a algunos morir y a otros ver como sus sueños se escapan. Ni más ni menos, si nuestros gobiernos son incapaces de ir a Bruselas y a Berlín a decir que hasta aquí hemos llegado y que no colaborarán en el suicidio colectivo que perpetra una gente que se aprovecha de una unión económica tan sólo para beneficiarse ellos (y no os confundáis de enemigo, pensad que Suiza ha cerrado las fronteras por el alud entre otros de jóvenes alemanes que malviven con sueldos de 400 euros por jornadas completas) quizás es el pueblo quien tiene que tomar las riendas de la situación. Visto que reunirse en una plaza realmente no sirve para nada si no para que el poder os tenga entretenidos, quizás llega el momento de pasar a la acción y de que tengan el miedo que tenemos los que llevamos un año en paro, de los que no pueden acabar sus estudios por falta de dinero, de los que ven que sus hijos van a crecer un un mundo de mierda, de los que son largados de sus casas. El liberalismo del que hacen gala tiene una máxima y es el individualismo para el pueblo pero la creación de lobbys y demás para controlar el poder. No seamos imbéciles y apliquemos su teoría: o ellos o nosotros.

República... ¿Quina República?

En aquests dies començarem a sentir més que mai com desde Espanya es parla de República i no només perquè estem a prop de la commemoració de la proclamació de la II República Espanyola (14 d' abril) si no també (i potser més fins i tot) pels últims escàndols que han esquitxat la figura de la família regnant actualment, els Borbons. Corrupcíó, frau, tracte de favor i fins i tot si anem a la qüestió personal amants, luxe... En definitiva la tempesta perfecta, que ja no aconsegueix aturar ni la gran mentida utilitzada durant anys de que aquest Rei ens va salvar del cop d' Estat.

La República, la idea republicana és un ideal al que totes les nacions i Estats del planeta hauríen d' aspirar i gaudir. Això no vol dir que totes les repúbliques siguin modèl·liques (parlem d' Àfrica per exemple) o tots els Regnes siguin països que facin pena (Suècia, Noruega, Regne Unit...) la diferència principal és como s' han aplicat en unes i altres els valors republicans i democràtics... Espanya com en totes les grans reformes que ha dut a terme al llarg de la seva història s' ha quedat a mig camí... i ara paguem les conseqüències...

Seria millor una III República Espanyola que l' actual Regne d' Espanya? Segurament no, seria la mateixa cosa i l' únic que milloraria és la satisfacció de que al Cap d' Estat (l' Aznar o González de torn) el podríem votar i no seria hereu de ves a saber qui... La majòria de problemes històrics de l' Estat Espanyol no es canviarien donat que les èl·lits continuarien siguent les mateixes i el poder concentrat al mateix lloc.

Com seria la meva III República? Què la faria acceptable i de veritat regeneradora?

En primer lloc, la república hauria de ser nètament federal (però en el sentit estricte i no en el que ens venen PSOE-PSC-IU) i amb Catalunya i Euskadi confederal. A més hauria de reconèixer els drets dels pobles a decidir lliurement el seu futur: l' ideal republicà és incompatible amb mantenir l' Antic Règim amb els pobles. Catalunya i Euskadi han de gaudir de la relació amb l' Estat Espanyol que elles mateixes decideixin i no les que li hagi donat la gana a ves a saber qui ves a saber quan. Això implica l' extensió del sistema federal a tots els aspectes de l' Estat i perquè no dir-ho acabar amb la broma de la "solidaritat interterritorial". S' ha d'  acabar amb la societat hipersubvencionada que sense el mam dels que produeixen no saben ni com sortir-se. Fins que això no s' entengui no hi ha solució per a Espanya.

En segon lloc, no hauria de tèmer plantar cara a les èl·lits i de fet les hauria de destruir. L' Estat no es pot governar desde el palc del Bernabeu o de las Ventas (igual que Catalunya no es pot dirigir desde el Camp Nou). I ningú hauria de ser més que ningú, actualment vivim en un estat que prioritza clarament als especul·ladors i als bancs/empresaris sense escrúpols sobre el ciutadà i el treballador. Vivim en un Estat que és incapaç de fer una altra cosa que no sigui acceptar tot el que digui Alemanya i sembla que a les èl·lits ja els està bé, com en el seu temps ja els anava bé una Espanya  tercermundista...

Finalment s' ha de dotar d' un Estat de Benestar que sigui modèlic. No val això de "on no arriba l' Estat, estan les famílies". Així ens va... tots fotuts. L' educació pública i de qualitat ha de ser un pilar bàsic desde on s' ha de construir qualsevol estat civilitzat.  Ara ja està bé construir societats formades per xais sense el nivell cultural mínim per entendre les implicacions que tenen polítiques que ens porten de pet a l' escorxador

I per això no faré res especial per commemorar el dia 14 d' abril... perquè sé que tots els punts abans referits quedarien sense cap tipus de solució tant si Espanya és republicana com si és un reialme. En definitiva que la única República en la que puc creure és en la del meu país que es constitueixi de nou. Desde el principi (i amb molta feina, perquè aquí tampoc sóm perfectes...)

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------

En estos días empezaremos a escuchar más que nunca como desde España se habla de República y no sólo porque estamos cerca de la conmemoración de la proclamación de la II República Española (14 de abril) si no también (y quizás más aun ) por los últimos escándalos que han salpicado la figura de la familia reinante actualmente, los Borbones. Corrupción, fraude, trato de favor e incluso si vamos a la cuestión personal amantes, lujo ... En definitiva la tormenta perfecta, que ya no consigue detener ni la gran mentira utilizada durante años de que este Rey nos salvó del golpe de Estado.
La República, la idea republicana es un ideal al que todas las naciones y Estados del planeta deberían aspirar y disfrutar. Esto no quiere decir que todas las repúblicas sean modélicas (hablamos de África por ejemplo) o todos los Reinos sean países que hagan pena (Suecia, Noruega, Reino Unido ...) la diferencia principal es como se han aplicado en unas y otras los valores republicanos y democráticos ... España como en todas las grandes reformas que ha llevado a cabo a lo largo de su historia se ha quedado a medio camino ... y ahora pagamos las consecuencias ...
Sería mejor una III República Española que el actual Reino de España? Seguramente no, sería lo mismo y lo único que mejoraría es la satisfacción de que al Jefe de Estado (el Aznar o González de turno) le podríamos votar y no sería heredero de vete a saber quién ... La mayoría de problemas históricos del Estado Español no se cambiarían dado que las èl satélites continuarían siendo las mismas y el poder concentrado en el mismo lugar.
Como sería mi III República? Qué la haría aceptable y de verdad regeneradora?
En primer lugar, la república debería ser netamente federal (pero en el sentido estricto y no en lo que nos venden PSOE-PSC-IU) y con Cataluña y Euskadi confederal. Además debería reconocer los derechos de los pueblos a decidir libremente su futuro: el ideal republicano es incompatible con mantener el Antiguo Régimen con los pueblos. Cataluña y Euskadi deben disfrutar de la relación con el Estado Español que ellas mismas decidan y no las que le haya dado la gana a vete a saber quién vas a saber cuándo. Esto implica la extensión del sistema federal en todos los aspectos del Estado y porque no decirlo acabar con la broma de la "solidaridad interterritorial". Se debe terminar con la sociedad hipersubvencionada que sin el mam de los que producen no saben ni cómo salirse. Hasta que esto no se entienda no hay solución para España.
En segundo lugar, no debería temer hacer frente a las èl satélites y de hecho las debería destruir. El Estado no se puede gobernar desde el Palco del Bernabeu o de las Ventas (igual que Cataluña no se puede dirigir desde el Camp Nou). Y nadie debería ser más que nadie, actualmente vivimos en un estado que prioriza claramente los especulación instaladores y los bancos / empresarios sin escrúpulos sobre el ciudadano y el trabajador. Vivimos en un Estado que es incapaz de hacer otra cosa que no sea aceptar todo lo que diga Alemania y parece que a las èl satélites ya les está bien, como en su tiempo ya les iba bien una España tercermundista ...
Finalmente se debe dotar de un Estado de Bienestar que sea modélico. No vale eso de "donde no llega el Estado, están las familias". Así nos va ... todos jodidos. La educación pública y de calidad debe ser un pilar básico desde donde se debe construir cualquier estado civilizado. Ahora ya está bien construir sociedades formadas por corderos sin el nivel cultural mínimo para entender las implicaciones que tienen políticas que nos llevan de pet al matadero
Y por eso no haré nada especial para conmemorar el día 14 de abril ... porque sé que todos los puntos antes referidos quedarían sin ningún tipo de solución tanto si España es republicana como si es un reino. En definitiva que la única República en la que puedo creer es en la de mi país que se constituya de nuevo. Desde el principio (y con mucho trabajo, porque aquí tampoco somos perfectos ...)

Final de cicle

Als que us agradi la història potser heu trobat cert paral·lelisme entre l' etapa que estem visquent i la caiguda de l' Imperi Romà: crisi, corrupció, degeneració dels líders... A petita escala Europa i Espanya (i Catalunya com a part -que hi farem- de totes dues) estan visquent un període de canvi que sense cap mena de dubte marcarà el futur d' aquests dos ens. La sortida de la crisi no només serà una qüestió econòmica si no que a més influiran uns altres conceptes que sense cap mena de dubte també canviaran.

En el cas d' Europa està clar que hi haurà un abans i un després d' aquesta crisi. L' era Merkel finalitzarà (vés a saber quan) amb una Unió Europea discutida per tothom especialment per part d' uns ciutadans que comencen a veure la pertinença a aquesta com un problema més que com a una solució. Això mai havia passat amb el projecte europeu que sense el recolzament ciutadà està ferit de mort. Les polítiques d' austeritat que ens estan condemnant a tots han aconseguit ferir i de quina manera un projecte que semblava d' èxit. Alemanya potser ha aconseguit el que vol (dominar tota sola la UE) però el preu que es pot pagar pot ser molt i molt alt. Caldrà estar atents però si us heu fixat ja ningú parla de solucions federals a nivell europeu. Ningú vol anar més enllà la doctrina europea ara aplica el "Virgencita que me quede como estoy".

Sobre el cas espanyol que dir (sobre Catalunya ja parlaré en un post concret donat que aquest blog bàsicament està centrat en Catalunya)... el canvi és encara més salvatge i s' emportarà a més gent per davant. Fins i tot el propi Estat com l' hem conegut en els darrers 3 segles d' existència que té. És a Espanya on més clar està l' efecte "caiguda de l' Imperi". Actualment vivim immersos en una situació de corrupció generalitzada en totes les instàncies de l' Estat. Això no significa que ara es robi més, simplement que ara la gent té la pell més fina... Això és el més trist de tot, que hem hagut d' esperar a estar amb l' aigua al coll i 6 mil·lions d' aturats per assenyalar als corruptes. En el fons com en totes altres coses cada societat té el que mereix i el binomi societat espanyola/polítics no podia portar quelcom millor que això...
Espanya a més viu la paral·lització d' unes institucios (judicials i polítiques i fins i tot estructures econòmiques) que es van crear sota la premisa d' una gran mentida com va ser l' anomenada "Transición" que en veritat es comença a demostrar que no va ser més que un netejat de cara que no ha propiciat la solució de cap dels problemes endèmics que pateix l' Estat Espanyol (problema territorial, religiós, endarreriment...) i fins i tot els ha aumentat com demostra l' insult i la superioritat amb que per exemple s' ha tractat a Catalunya durant aquests 30 anys on es va construir un model d' Estat per reclamació només de bascos i catalans i resulta que nosaltres ara mateix sóm els més perjudicats per aquest sistema.

El 15-M i la resta de moviments d' aquests tipus podrien haver sigut d' una gran ajuda per a solucionar molts d' aquests problemes però es van equivocar amb el bonisme amb que van voler solucionar la situació la qual requereix mesures més dràstiques que una acampada a una plaça i a més es van deixar l' anàlisi dels problemes a aquells que durant 3 segles els han generat. És normal que un madrileny no vulgui solucionar el problema territorial o cregui que els catalans ens queixem per vici quan ells no tenen cap problema d' aquest tipus i s' han dotat d' un Estat a la seva mida. El problema és que els van dur a terme el 15M aquí estiguèssin tan allunyats de la realitat catalana i es limitessin a fer seguidisme del que sortia de la Puerta del Sol. En definitiva que fins i tot la revolució a Espanya neix morta...