Què no es torni a repetir!

Han passat ja unes setmanes desà de les eleccions del 25 de novembre, tots ho sabem ja el que va passar i per tant no faré un altre post per explicar això ni la situació que queda (m' espero a que s' acabi de formar el govern per fer-ho) simplement dirè que a mi els resultats em van agradar i ho van fer perquè amb una participació record continuem guanyant i sobradament. Perquè la por que molts teniem de que CiU s' aprofités de l' independentisme per pactar qualsevol cosa es va esbair  a més la primera i la 2a força són sobiranistes i per primer cop tenim com a principal força d' esquerres un partit independentista.

Fet aquest petit resum parlaré del que de veritat m' amoïna de tot això i és que crec que la nostra campanya va ser molt i molt fluixa. Jo mateix ho vaig denunciar al poc de començar: ens estàvem deixar atacar i nosaltres desde l' atalaia de la raó (que la tenim) vam deixar fer, pensant que la mentida i la por no faria res en una societat com la catalana. Ens vam equivocar, per sort no tenim que lamentar-nos de res i aquest toc d' atenció ens pot servir per en el moment de la veritat quan ens juguem la independència als carrers rectifiquem i apliquem la justícia poètica de qui es sap dominant de la veritat i la raó. Analitzem alguns dels errors que vam comentre:

1- Nul enfrontament al discurs de la por: per mi un dels errors claus que no es pot tornar a repetir és permetre la impunitat total amb que Camacho, Rivera i d' altres van anar escampant mentides a llocs molt concrets i nosaltres també contestàvem però ho feiem en llocs concrets. La diferència: ells van anar a casals d' avis, a casals d' immigrants i als barris amb major proporció de votants i menor nivell cultural. Nosaltres ho vam fer desde el Singulars, el Bloc de Sala i Martin o el Col·lectiu Wilson... totes elles eines molt bones però que arriben bàsicament als convençuts (i crec que són necessàries perquè ens proporcionen arguments per anar al carrer a explicar-nos). Cap declaració oficial, cap discurs de ningú a Santa Coloma o Rubí dient la veritat (com s' ha demostrat): que les pensions corrien més risc a Espanya que a Catalunya, que no hi haurà fronteres entre Catalunya i Espanya com no hi ha entre cap país europeu o que els inmigrants podran tenir el mateix tracte que ara perquè podrem signar convenis.
Només dos elements del discurs de la por van sortir malament a l' unionisme (tampoc són infalibles): agricultura i el tema dels títols universitaris. El primer cas perquè es tracta d' un col·lectiu ja posicionat de per se i el segón perquè la gent va trigar dos minuts en denunciar com de grotesc era tot això.

2- No vam saber fer campanya als barris: Aquest és un dels temes que sincerament més em preocupa i que també crec que té una solució més fàcil i hi confio en l' ANC entre d' altres per solucionar-lo. Fem un munt d' actes independentistes, tots molt útils i que ajuden molt, però perquè no anem als barris de l' AMB i l' AMT? En aquests barris hi ha un munt de potencials votants que no tenen ni idea del que els pot aportar la independència a la seva vida i és que ningú ha anat al seu carrer a explicar-lis ni l' espoli, ni la falta de respecte institucional, ni el potencial d' aquest país... Els únics missatges que els arriben són els d' aquells que els diuen que no cobraran les pensions, que els obligarem a parlar català o que no podran anar al poble a l' estiu. Jo que visc a Badalona i em moc bastant per la Salut, Santa Coloma... escolto un munt de gent desitjosa de ser independentista però que necessiten explicacions. Jo mateix he parlat amb gent i un cop els he explicat que els independentistes volem el bé de tots i els he fet veure que no els volem impossar res o que podran continuar anant a Espanya com ara van a Andorra per exemple ho han vist clar.
Cal una campanya carrer a carrer si fa falta, en la seva llengua i explicant qüestions molt bàsiques.

3- La batalla dels mitjans: No hem entès que estem en una guerra. Una guerra sense armes però amb diferents batalles importants i la dels mitjans o ens possem les piles o la perdrem sempre. Demostració: una setmana de campanya va estar protagonitzada per un informe fals d' un diari que representa el 4% de les vendes a Catalunya. El 4%! Ens vam deixar arrossegar per això i no vam sortir a contestar desde els nostres mitjans amb qualsevol cosa. En això com en tantes altres coses pensem que amb el seny està fet i no... no és així, això necessitava rauxa i joc brut. Més demostracions: nosaltres als nostres mitjans convidem a tots i els tertul·lians en la seva majoria són federalistes, unionistes... gent que no es correspon amb la majoria sociològica d' aquest país. A Telecinco, Antena 3, Cuatro, la Sexta, TVE... només anaven en Rivera i la Camacho i les tertúlies que us podré dir... tot el dia parlant de Catalunya i cap independentista... bé millor dit, cap català. Hem d' entendre que la situació és la que és i només tenim els nostres mitjans, si aquests donen ales a l' enemic com els seus que ens pensem?
Cal una TV3 nítidament sobiranista, subvencionar només als mitjans clarament posicionats i fins i tot plantejar-se si no estaria bé que Justo Molinero o qui fos fés un producte en castellà nítidament independentista.

4- Només amb el seny no anem enlloc: Penseu en els moments de la història d' aquest país més memorables. En tots va haver-hi rauxa. En alguns més que en uns altres i aquests on la rauxa va primar sobre el seny en una quantitat molt descarada no ens van anar del tot bé. Però encara així no podem retreure res a Claris o Villaroel i ens sentim orgullosos d' ells. Van perdre però van demostrar honor i amor pel país. 300 anys de seny en exclusiva ens han portat a l' espoli, a un Estatut hiperretallat, a atacs contants a la llengua... Ens perd l' estètica i la por i el derrotisme el vestim de seny, però amb seny només no anirem enlloc quan es tracta d' alliberar el nostre país. Caldrà rauxa, no només rauxa, però rauxa si més no en la seva dosi exacta per arribat el moment prendre decisions, anar als carrers i guanyar aquesta guerra.

En definitiva, crec sincerament que aquest país ha fet moltes coses bé, però amb els arguments de tots aquests anys no tenim prou. Caldrà estar molt alerta tant per anar als carrers i guanyar un a un (com seria d' important foradar totes les famílies d' aquest país amb almenys un independentiste que fes campanya a dins) com perquè els nostres polítics no abarateixin el somni. Els nostres polítics també caldrà que ho tinguin tot en compte i facin previsions de diferents situacions. És per això pel que demna la creació d' un gabinet d' experts o d' estratègia, capacitat per dissenyar respostes i campanyes. Amb això seriem invencibles. Si no ho som ja

Votaré a Esquerra Republicana de Catalunya

Que consti en acta que amb aquest blog no vull fer sectarisme de cap tipus ni vull tampoc influir en el vot de ningú. No és la meva intenció cridar a ningú a un vot útil que ni tan sols existeix. No vull dir que la meva opció és la millor perquè ni tan sols ho ha estat per a mi durant algunes eleccions en les que he votat altres partits (desde ICV a les CUP passant per Tierra Comunera en unes eleccions europees).

Només vull fer un exercici de sinceritat a tots els que em llegiu (que pel que m' he enterat tot i que no comenteu mai sou més dels que pensava). Vull renunciar a un dels drets que m' atorga la Constitució que en aquests dies està tant a la boca de tothom: el vot secret. I ho faig no tant per justificar-me com per dir-li al món que faré amb el vot més important de la meva vida fins a aquest moment.

Com ja heu notat no té cap suspens a qui votaré, ja ho dic al propi títol, votaré a Esquerra i en aquest vot van unides tant qüestios ideològiques com personals i admiració cap al candidat Oriol Junqueras.
Per mi el vot a ERC representa un vot 100% independentista desde fa més de 80 anys, un vot progressista per deixar clar que d' aquesta o sortim tots o no podrà sortir ningú i un vot que representa el millor de la tradició republicana en la que crec.

Un vot independentista, perquè en aquests moments i després dels succesos de setembre i del que ha vingut passant en aquest país desà que el PP i el PSOE van impugnar l' Estatut d' Autonòmia votat pel poble i el TC amb prevaricació el va esquilmar queda més clar que mai que si ens volem desenvolupar com a catalans al món no ens queda cap altre camí que la llibertat del nostre país. Una independència no construida desde el rencor a Espanya i molt menys als espanyols si no desde la il·lusió de ser un país normal i corrent ni més ni menys que la resta. Un país per a tothom pels catalans de tota la vida, per a la gent que va venir d' Espanya a buscar un futur millor i pels fills d' aquells que ja som plenament catalans. Un país sense discriminacions de cap tipus però on Catalunya entesa com a model de convivència i valor universal més que com a pàtria rància estigui per sobre de tot. I qui millor per encetar aquest procés que serà tan complicat que l' únic partit que durant més de 80 anys a defensat la independència i l' ha arribat a proclamar de les mans de Francesc Macià i Lluís Companys? Un partit que ha pagat amb la mort d' alguns dels seus membres l' amor a aquest país.

Un vot progressista, perquè no podem obviar la situació en la que estem i perquè si volem la independència és per construir un país millor, socialment just i no un de liberal. Un vot progressista perquè amb la independència no es solucionaran tots els problemes (tot i que serà bàsica per començar a acabar amb ells) i s' han de començar a marcar les posicions que volem al nou país que hem de construir i perquè mentre no siguem independents cal continuar gestionant el dia a dia i les receptes neoliberals aplicades desde Alemanya i la UE passant per Madrid i el govern de CiU no han servit per redreçar la situació.

Un vot republicà, on els valors clàssics de llibertat, igualtat i fraternitat siguin també la divisa d' aquest país juntament amb els de pluralisme, respecte i d' altres que han de configurar un país del que ens sentim orgullosos tots els ciutadans d' aquest país independentment de l' orígen o del que votem al referèndum d' autodeterminació.

Per tot això votaré a Junqueras i crec que és necessari per donar-li al món el missatge de que anem seriosament i assegurar-nos que Artur Mas (qui liderarà aquest procés) i CiU (amb elements que a l' hora de la veritat ens poden vendre) no tirin marxa enrere. Votaré a l' alcalde d' un dels municipis amb més castellanoparlants com el reflex de la normalitat amb la que volem construir aquest país. Votaré al partit que tot i haver-se equivocat moltes vegades, ha demanat disculpes i els seus propis votants han castigat. Poca gent pot donar lliçons de no sectarisme a ERC, molt poca...

Dit això, només us vull demanar que voteu el dia 25 i voteu independentista: a ERC, a SI o a les CUP. Fins i tot si ho creieu convenient voteu a CiU o ICV. Voteu als partits que volen que els catalans i les catalanes poguin decidir democràticament que volen ser o deixar de ser.

La campanya de les nostres vides

Els que sempre han dit que les campanyes electorals no serveixen de res, poden estar contents: esteu visquent una de les campanyes més importants i més decisives de les vostres vides. El 25 de novembre no són unes eleccions més per veure qui gestiona la crisi (que també) si no que seran portada als mitjans internacionals. El món observa aquest poble mil·lenari que a contracorrent, quant Europa més es desenten de la política viu un brot d' il·lusió col·lectiva que fa que els actes polítics siguin de partit que siguin estiguin plens o que la gent parli als bars, a casa... a la seva vida sobre el que passarà el dia 25 i després.

Estem visquent un moment políticament apassionant (en especial per als que creiem en la independència del nostre país) i això ha sigut entre altres coses gràcies a la gent que el dia 11 de setembre va decidir sortir al carrer. Al contrari del que molts pensen a Espanya, això no és un invent del Sr. Mas, si no d' un poble fart i cansat que creu que ja és madur per solucionar els seus problemes per si mateix. Com això no ho entenen ni sembla que ho entendran cada cop l' abisme (el literal, no aquell infern que ens descriuen Sánchez Camacho o Albert Rivera) entre Catalunya i Espanya es fa més gran.

Sembla que la victòria de CiU en aquestes eleccions està cantada. Mentiriem si no reconeixem que ha agafat una bandera que abans de l' 11S rebutjava, però realment tenia cap altra alternativa? Pot el president d' un país no escoltar el clam de la manifestació més gran d' aquell territori?. Tampoc ens podem enganyar, els focus estaran possats sobre el resultat d' Artur Mas que a ulls de l' exterior personifica el procés. Això és perillòs certament i és una arma de doble fil: per una part una majoria absoluta seria vista com una resposta contundent de cara a l' exterior però sóm molts els que opinem que una majoria absoluta de CiU pot servir per aturar aquest procés.

Una altra resposta contundent seria un Parlament amb CiU augmentant el número d' escons i vots (aquestes eleccions tindran més participació) i sense arribar a la majoria absoluta, una oposició liderada per un partit nítidament independentista com ERC (i per què no amb la CUP dins del Parlament i somiant una mica més amb SI). Aquesta opció és tan possible com la d' un PP aprofitant-se de la debacle d' un PSC a la deriva i quedant 2a força.

En definitiva aquesta campanya està més polaritzada que mai: entre sobiranistes i unionistes i també entre partits amb perspectives positives i decrèpits i no només això, tampoc podem oblidar la situació social que estem visquent i que ha de ser important per decidir el nostre vot també. Molts vots independentistes o unionistes es quedaran fóra del Parlament, vots que caldrà tenir en compte a l' hora de la veritat: quan votem un referèndum sobre la nostra independència. Per què una cosa si està clara: el sobiranisme guanyarà aquestes eleccions.

Llengua

Un dels temes centrals de l' independentisme és el català. No ens enganyem el primer motor que va moure aquest moviment va ser la defensa de la Llengua i cultura pròpia. Amb l' auge independentista dels últims temps el cert és que gran part del mateix s' ha produit arran de la discriminació econòmica i política que pateix Catalunya, perdent una mica d' importància el debat de la llengua però sense arribar a desaparèixer mai (els atacs a la immersió o a la normal·lització social de la llengua han sigut també claus).

Fa uns dies Mas i Junqueras van treure el tema de la llengua en una hipotètica Catalunya independent i això ha "enfrontat" l' independentisme entre els que creuen que la República Catalana ha de tenir el castellà com a cooficial i aquells que creuen que només l' exclusiva oficialitat del català farà que la llengua del país resisteixi. És un debat incòmode per a tothom i que realment es decidirà en un referèndum el dia de demà que hi hagi una proposta de constitució sobre la taula, alguns demanen que no es parli d' aquest tema, però entenc que tothom vulgui anar a les eleccions i posterior referèndum amb tota la informació sobre la taula.

La situació és complexa, per una part els castellanoparlants (com a 1a llengua materna) són el 54% de la població, està clar que sense la seva participació la independència és inviable. Per una altra part també és cert que una independència on el català es deixés de banda seria un mal negoci, bàsicament perquè si estem avui aquí, és gràcies a que els catalans del passat tot i les prohibicions no van deixar de parlar la seva llengua i van mantenir viu l' esperit d' aquest poble que ha patit de tot.

La meva proposta que segurament no arribi a ningú, crec que és un punt intermig entre dues postures enfrontades. Us la deixo per si us interessa i així poder enriquir el debat:

Considero que en la futura Constitució de la Rep. Catalana, com a llengües oficials tindrien que figurar dues: el Català i l' Aranés. Aquestes són les dues llengües nacionals pròpies d' aquest país. Seguidament tindria que sorgir una menció als Drets Lingüístics dels parlants de la resta de llengües i deixar clar que l' estatus del castellà es regularà en una futura Llei Orgànica de la Llengua Castellana. Amb això fem que el Català tingui tot el reconeixement simbòlic com a llengua pròpia del país però a la vegada reconeixem també la importància de la llengua castellana.

Els castellanoparlants a més del dret a util·litzar la seva llengua en l' àmbit privat, haurien de gaudir també:

- Del dret a relacionar-se amb l' Administració en castellà
- Dret a rebre l' assignatura de Llengua Castellana i Literatura
- Dret a rebre mitjans de comunicació en llengua castellana (sobre aquest tema fins i tot copiaria el model finlandès i crearia una televisió pública en castellà, on els referents i notícies fòssin els de Catalunya i no els de les televisions espanyoles -que també es podrien rebre-).

Per als castellans els drets serien bàsicament els que tenen fins a aquest moment. On haurien de canviar les coses és amb el català:

- L' administració hauria de funcionar en català, tots els funcionaris haurien de poder expressar-se en català
- La justícia s' impartiria en català (excepte en els casos on es demani en castellà).
- L' etiquetatge, manuals i demès temes comercials haurien de ser també en català com a qualsevol altre país del món.
- L' accés a la cultura s' ha de poder fer en català igual que ara es fa en castellà.

Es tracta sense cap mena de dubte que el català esdevingui la llengua de relació entre els catalans i les catalanes, però això no es pot fer d' una manera traumàtica ni per impossicions ja que si no la República neixieria ferida de mort. Es tracta de que la gent voluntariament vegi que a Catalunya la llengua de prestigi és el català però perquè és així i no perquè a ningú li han obligat a deixar de parlar castellà. Amb un model simil·lar a aquest, garantim la supervivència i preminència del català a Catalunya i també que els castellanoparlants no perdin drets: és a dir no fem el que va fer Espanya amb nosaltres i construim un país de tots i totes, que definitivament és el que importa

La independencia #VaContigo

En algo estoy (por primera vez) de acuerdo con Ciudadanos: Ha llegado la hora de la verdad. La hora de ser o no ser, la hora de que todo el pueblo catalán pueda hablar con libertad y sin miedo a tanques y pistolas (esos son otros los que llaman a invadir nuestro país dependiendo de los resultados de una votación democrática).

Ahora quedan meses de demagogia y de mentiras, mentiras que serían muy fáciles de contrarestar si la mayor parte de este país leyera prensa y se informara en varios medios. Vamos a comenzar a contestar una serie de mentiras que ya pretenden hacer caer a mucha gente en el odio a los que queremos la independencia:

1- Los independentistas en su gran mayoría no lo somos por odio a España o lo español, muchos de nosotros, por no decir la mayoría tenemos familia en España e incluso muchos de nostros somos españoles de orígen. Lo que nos une no es el odio a España si no el amor a Catalunya y las ganas de construir un país mejor para todos los catalanes hayan votado lo que hayan votado en el referéndum y sean de donde sean, hablen de lo que hablen. Esa es la gran diferencia a nosotros nos mueve la ilusión por un futuro mejor y no el odio al diferente y al desconocido.

2- Una Catalunya independiente respetará el castellano, no puede ser de otra manera al ser una lengua de uso habitual por muchos catalanes. Sin duda el catalán tendrá un papel más importantente en una Catalunya independiente como es lógico dado que es la lengua propia del país, pero los catalanes nunca nos hemos caracterizado por prohibir lenguas. No todos pueden decir lo mismo.

3- Una Catalunya independiente a la larga, será más rica de lo que es ahora. El cálculo es fácil, al año a Catalunya se le sustrae el 10% de su PIB (de su riqueza), el año pasado en plena crisis se espoliaron a nuestro país 16000 millones de euros, pero esta cifra ha llegado a 22000 millones de euros. Pensemos que Catalunya ha tenido que pedir un rescate por valor de 5000 millones de euros cuando nos han quitado 16000 millones... las cuentas en España no salen. Pensemos también en términos de infraestucturas (existen leyes españolas que prohiben volar desde cualquier aeropuerto que no sea Barajas a ciertas compañías, la N-II lleva más de 30 años sin desdoblarse, el Puerto de Barcelona y en el de Tarragona que llevan sin accesos décadas, pensemos en el Corredor Mediterraneo...) y la fórmula es básica: si nosotros nos hacemos cargo de nuestras infraestructuras seremos más ricos.
Por último, pensemos que ningún país que se ha independizado ha querido volver a reintegrarse a su antiguo Estado, por algo será.

4- Catalunya vende más al extranjero que a España. La excusa del boicot no es válida: No nos hace boicot España incluso perteneciendo a ella? Que le pregunten a Freixenet que gracias al boicot que le ha hecho España vende más al extranjero y por ello ha subido su valor de negocio. España paga a más de 120 días y el mundo al momento. El mercado funciona de tal manera en que las empresas y los clientes compran los mejores productos al mejor precio sin importarles las banderas, se llama globalización. Ninguna empresa se irá de Catalunya porque el pueblo decida democráticamente algo, somos un mercado potente y muy bien situado

5- Catalunya no tendría porque salir del Euro ni de la Unión Europea: 1º) porque no hay ninguna normativa europea que diga eso, 2º) porque hay países sin estar en la UE tienen Euro (Andorra, Mónaco...) y 3) Porque la UE nunca permetiría la salida de un país solvente y rico. Si nos fuera bien fuera de la UE como le va a Suiza y Noruega, que podría decir al mundo la UE? Que es un fracaso? La base científica de los que dicen que no seremos UE es que España no aceptará la democracia y estará en contra nuestro. Argumento lamentable por otra parte...

6- Ser independientes no significa que la gente no pueda volver a España igual que ahora un español puede ir a Francia p. ej.. Tampoco significa que los que no quieran ser catalanes puedan ser españoles. En el momento en que seamos independientes, la gente podrá decidir que nacionalidad quiere tener, hasta el momento aquellos que no queremos ser españoles no teníamos ninguna alternativa.

7- Con la independencia no se acaba la lucha. Una vez independientes habrá que trabajar mucho para construir un Estado justo y social, donde tengamos una estructura política, una sanidad, una educación... de la que nos sintamos todos orgullosos. Nuestros políticos no son ni mejores ni peores que los españoles, ni menos corruptos... ni nosotros tampoco, pero está en nuestras manos cambiar el sistema cosa que en España (donde la Constitución es el muro) no se puede hacer.

Con todo esto no quiero llegar a aquellos que ya saben que están en contra de que Catalunya recaude sus impuestos, sea más rica, sea más respetada... No comparto este punto de vista, pero lo respeto. Con esto quiero llegar a todos aquellos que estos días oirán que nos vamos al abismo, que caerá un meteorito en Catalunya y demás barbaridades. Esa gente que no sabe que votará: a esa gente que si tiene cualquier duda agradecería que me la hiciera llegar. Esa persona puede ser un futuro ciudadano feliz de la Republica Catalana.

Facin joc

Una setmana, només una setmana desà que la manifestació més multitudinària de la nostra història va omplir els carrers de Barcelona i sembla que hagin passat anys per com ha canviat tot. Potser ni l' ANC podia pensar quan va iniciar la Marxa per la Independència que només 2 dies després el panorama polític català fes un canvi com aquest.

Per fi sembla que en comptes d' un gestor comencem tenir a un estadista, un líder que és el que necessitàvem des de ja fa un temps. Ja ho dèiem alguns, ara era temps de liderar la il·lusió per un futur millor i no de gestionar les engrunes que ens deixava un sistema que està mort. El President Mas ha de saber que tindrà a la majoria de catalans darrera si inicia el camí cap a la llibertat, però també que ens tindrà enfront si ens tornen a traicionar. De moment sembla que la gent comença a posicionar-se: com ja hem dit el Govern, CDC i part d' UDC han vist que el Pacte Fiscal són els pares i que cal començar a distanciar-se d' una Espanya que no ens entén. Pel que sembla tindrà el suport (important) d' ERC, SI i també d' ICV (si més no per a que exercim el Dret d' Autodeterminació).

El front espanyolista no s' ha quedat de braços creuats i el dia 12 ja començava a vendre'ns l' Apocalipsi que caurà sobre els catalans si exercim el dret a decidir que volem ser: pobresa, fam, duanes i demés invencions sobre les que properament escriure. Sobta de totes formes dins d' aquest front el paper que ha agafat un partit com el PSC que en caiguda lliure i on molt dels seus militants i votants no dubten en fer-se independentistes davant de la inviabilitat del projecte "federalista" que propugnen i que el PSOE no té cap intenció de dur a terme. És el que té en una dicotomia així la gent es posiciona cap a qüestions viables i deixen de banda les fantasies de quatre que viuen bé en la Catalunya espoliada...

Els esdeveniments s' acceleren, ahir Espanya va treure al seu cap d' Estat a menysprear al poble català que pacíficament es va manifestar el dimarts 11 de setembre. Realment un agafa els mitjans o veu les tertúlies espanyoles i no entén com pretenen convèncer als catalans perquè deixem de ser independentistes amb insults, amenaces, menyspreus... Espanya ha retornat al 1898 i està en estat de shock. Jo porto molts anys dient que Espanya ens perdria com va perdre a totes les seves colònies i ahir el seu rei ho va demostrar... Això si, tampoc tinc el menor dubte de que quan marxem caigui la Monarquia als pocs anys com ja li va passar al "polític" Alfons XIII. No m' estranya doncs que el Rei estigui tant preocupat.

I demà tindrem un dels episodis més importants d' aquesta pel·lícula (que esperem que acabi amb final feliç). Demà és quan Espanya li diu als moderats catalans i catalanistes, als federalistes i al 75% de ciutadans que volen el Pacte Fiscal/Concert Econòmic que no tenim res a fer, que a Espanya estem per pagar i obeir. Demà arriba el dia en que molts catalans veuran que ells també són independentistes i on tots veurem si tenim (com deia alguna pancarta) un president heroi o traïdor.

12 de septembre

Diuen, que després de la capitul·lació de Barcelona l' Onze de Setembre de 1714, els barcelonins no van dubtar en obrir les seves botigues, els mercats i de fer la vida més normal que es podia fer després d' anys de guerra i messos de setge. Vençuts si, però humil·liats mai.

Aquest Onze de Setembre, Catalunya va llençar un missatge clar i contundent a Espanya i al Món. Els catalans ja estem farts de ser una excepció entre les nacions del planeta i davant de la incomprensió que ens regala Espanya nosaltres responem independència o el que és mateix, llibertat. Aquest no és un missatge d' odi contra Espanya (a la manifestació ningú es va enrecordar del país veí) ni contra els espanyols, és un missatge d' amor al nostre país. Un missatge de superivivència d' una nació petita que no ho ha tingut fàcil per sobreviure i que tot i així ha arribat al moment més decisiu de la seva història moderna amb ganes de lluitar pacificament per la llibertat que tants cops ens ha estat esquiva.

El Món va viure impressionat com 1.500.000 ciutadans d' un país de 7 mil·lions sortien al carrer reclamant als seus liders que es deixin de romanços i caminin conjuntament amb el seu poble cap a la llibertat o si més no cap a l' exercici de la democràcia plena que és poder decidir com ens volem organitzar i que volem ser.

Molta gent tenint en compte l' èxit segur de la Marxa de la Diada possaven l' accent en el que succeïria el dia després, ahir. I ahir van passar algunes coses: el president va començar a creure's estadista tot i que encara no va actuar com a tal, l' independentisme va recordar que encara hem de picar molta pedra, el PSC-PSOE no va recuperar l' oremus i cada cop fa més pudor a partit unionista d' esquerres i el PP i Ciutadans incapacitat per donar una resposta equiparable a la demostració independentista, es limiten a fer el ridícul parlant de duanes, catalunyes reals i demès qüestions d' aquest nivell marcat per la premsa dura madrilenya.

Però potser ha sigut aquest 13 de setembre, quan realment hem vist que alguna cosa està a punt de succeir a Catalunya, per primer cop un President de la Generalitat ha parlat a Madrid clarament (bé, amb tota la claritat que pot tenir un convergent en aquesta matèria) de que la relació entre Espanya i Catalunya està morta i de que aquest país ha de buscar una solució que passa per la llibertat. Segurament Artur Mas veuria aquell cartell que deia "Vostè escull: o Heroi o Traidor" i ha començat que ell i el poble al qual governa tenen destinada una pàgina gloriosa a la nostra història. En front tenim un Govern espanyol intransigent que no s' adona de res i que en comptes d' intentar buscar la pau ruixa amb benzina els ànims dels catalans. És a dir, ara o mai.



La sensació de que Catalunya va entrar en una autovia (bé, una autopista ja que parlem d' aquest país) on la direcció és clara cada cop convenç a més catalans. Segurament els catalans del 12 de setembre de 1714 es començarien a sentir orgullosos de nosaltres.