Why not?

Article que m' ha publicat la versió francesa  (http://fr.helpcatalonia.cat/2013/09/et-pourquoi-pas.html)  de helpcatalonia.cat avui diumenge 15 de setembre:

 

El països bàltics han pres una importància insospitada en el procés d’ emancipació catalana. Després de la Via Catalana organitzada per l’ ANC el passat Onze de Setembre i inspirada en la Via Bàltica (duta a terme el 29 d’ agost de 1989 entre Vilnius i Tallin passant per Riga), les declaracions del Primer Ministre de Letònia, Valdis Drombovskis, a l’ ACN han suposat les primeres declaracions d’ un líder internacional obrint la porta al reconeixement d’ una Catalunya independent.

Valdis Drombovskis, que forma part del Partit Popular europeu i és primer ministre de Letònia desà 2009, ha destacat que les imatges de la Via Catalana han significat un “missatge molt poderós” i al qual “s’ ha de prestar atenció”. Preguntat si Letònia reconeixeria una Catalunya independent, afegeix que si “el procés és legítim, per què no?”. A més el polític letó reconeix que en el si de la UE s’ està tractant que passaria amb Escòcia i Catalunya en cas d’ independència.

Les declaracions del premier letó arriben un dia després que la portaveu de la Comissió Europea (Pia Arehnkilde) a preguntes dels mitjans de comunicació tornés a repetir que el procés català és un “afer intern del Regne d’ Espanya” com tantes altres vegades s’ ha repetit des de Brussel·les i són les primeres manifestacions d’ un líder estranger parlant del possible reconeixement d’ un Estat català.

S’ ha de tenir en consideració quan arriben aquestes declaracions i que qui parla és el Primer Ministre d’ un Estat membre de la UE. En relacions internacionals (i per tant en diplomàcia) és difícil creure en les casualitats i tot està molt pensat, recordem per exemple les contradiccions en que va caure Vivianne Reading (UE) les setmanes posteriors al 11 de setembre de 2012 i com des de llavors les declaracions al respecte van totes en el mateix sentit de remetre a “l’ afer intern espanyol”.

Les paraules de Drombovskis són força importants ja que ens demostren que el cas català és un tema que està present tant a la UE com a les diferents cancelleries europees, que a Brussel·les s’ està plantejant seriosament que succeirà amb una Catalunya independent i que la Via Catalana ha sigut una imatge poderosa que ha mostrat al món la voluntat d’ esser dels catalans i que ha demostrat la capacitat de sacrifici i d’ organització del país, enfront a una imatge d’ insolidaritat econòmica que s’ havia generat entre alguns sectors al començament del procés i quan bàsicament tot el que transcendia dels motius de Catalunya per independitzar-se eren de caire econòmic.

També és significatiu que un membre del mateix partit europeu que el partit de govern espanyol (Partit Popular Europeu) hagi estat el primer en fer unes declaracions on no es defuig de la resposta el que podría ser vist com una mena d’ aixecament del veto per part d’ algun dels països líders de la UE respecte a aquest tema o fent política ficció fins i tot una fórmula bastant utilitzada en diplomàcia i on un altre país per sondejar indirectament l’ escenari ho fa per mitjà, en aquest cas, del premier letó.

Sigui com sigui són unes declaracions importants pel que deixen entreveure i perquè trenquen amb la dinàmica habitual, Catalunya comença a ser vista com un possible actor. I així s’ ha agrait fent TT Mundial durant uns minuts #ThankYouLatvia

O ellos o nosotros

Cada día nos bombardean con mensajes desde los medios de comunicación y lo que es peor desde los diferentes gobiernos que nos quieren hacer creer que hay que ser optimistas, que de esta saldremos. Lo mínimo que les podríamos pedir los ciudadanos que hemos sido humillados, incapacitados para poder desarrollarnos trabajando, estudiando, que hemos sido largados de nuestras casas y estafados es que no nos engañen. Que se dejen de mentiras. De esta no saldremos y no lo haremos porque es imposible salir cuando precisamente los que tienen el poder no quieren que lo hagamos y porque le falta sangre al pueblo para reclamar lo que es suyo ante quien lo tiene que reclamar.

No hace falta ser Keynes ni Adam Smith para ver que Catalunya, España y la Unión Europea son unos barcos hundidos de los que es mejor escapar, lástima que no haya botes salvavidas para todos. Del problema de Catalunya he hablado largo y tendido, la mayoría del pueblo catalán ya sabe cual es. Ahora toca hablar de España (podría hablar también de Italia, Grecia, Chipre, Eslovenia, Portugal...) y de lo que ya desde este mismo momento podemos catalogar como el enemigo público número 1 de la ciudadania: la Unión Europea. Y me duele en el corazón decirlo puesto que yo he creído y defendido el proyecto europeo pero no puedo más que desear la destrucción de esta estafa, de este manicomio que nos lleva al abismo no sólo a nosotros, a los del Mediterraneo si no a todos los europeos que tarde o temprano sufrirán el colapso producido porque el 60% de la población europea no puede consumir debido al estancamiento que nos están causando políticas erroneas cuyo fin tan sólo los deben saber unos cuantos.

Es tan fácil como que miréis un mapa del crecimiento económico en el Mundo, pongamos el año pasado o hace 2 años. Veréis países subdesarrollado o en vías de desarrollo que crecen fuerte, las clásicas naciones potencia (EEUU, Japón, Reino Unido...) que se mantienen o crecen a niveles bajos y veréis un lamparón rojo en el centro del plansiferio. Si, habéis acertado la zona euro y sus clientes potenciales que llevan 5 años aplicando una política que considera que con parar la economía para controlar el déficit, subir los impuestos indirectos (los que graban el consumo), dejar la inversión en educación al nivel de Gabón... seremos más ricos  y mejores. Del control necesario de un déficit público que llegó a ser insostenible por las ganas de figurar de nuevos ricos a la muerte por austeridad

que está perpetrando la UE (La marca creada por la Alemania de Merkel para no ser considerada imperialista) hay mucho trecho. Un coche que está 10 años parado cuando lo quieres arrancar no puedes... Imaginaros nuestras economías y pensad en la competencia de países que empiezan a hacer las cosas bien.

Nos culparon de la crisis, nos decían que "habíamos vivido por encima de nuestras posibilidades" pero ocultaron los siglos que costó conseguir las condiciones de vida que se han cargado en menos de un lustro. Nos ocultaron lo que muchos ya decían, somos marionetas sacrificables en pro del beneficio de un banco o una empresa cualquiera. Mientras os recortan el sueldo, la sanidad y la educación con vuestro dinero se compran misiles para un ejército que no pinta nada en el panorama internacional.

Pero no todo es culpa de los que manejan los hilos, el pueblo con su pasividad también es responsable. Alguién le tendría que abrir los ojos a la gente y decirles que con gobiernos que no saben plantar cara tan sólo nos queda tragar y tragar. Y a algunos morir y a otros ver como sus sueños se escapan. Ni más ni menos, si nuestros gobiernos son incapaces de ir a Bruselas y a Berlín a decir que hasta aquí hemos llegado y que no colaborarán en el suicidio colectivo que perpetra una gente que se aprovecha de una unión económica tan sólo para beneficiarse ellos (y no os confundáis de enemigo, pensad que Suiza ha cerrado las fronteras por el alud entre otros de jóvenes alemanes que malviven con sueldos de 400 euros por jornadas completas) quizás es el pueblo quien tiene que tomar las riendas de la situación. Visto que reunirse en una plaza realmente no sirve para nada si no para que el poder os tenga entretenidos, quizás llega el momento de pasar a la acción y de que tengan el miedo que tenemos los que llevamos un año en paro, de los que no pueden acabar sus estudios por falta de dinero, de los que ven que sus hijos van a crecer un un mundo de mierda, de los que son largados de sus casas. El liberalismo del que hacen gala tiene una máxima y es el individualismo para el pueblo pero la creación de lobbys y demás para controlar el poder. No seamos imbéciles y apliquemos su teoría: o ellos o nosotros.

República... ¿Quina República?

En aquests dies començarem a sentir més que mai com desde Espanya es parla de República i no només perquè estem a prop de la commemoració de la proclamació de la II República Espanyola (14 d' abril) si no també (i potser més fins i tot) pels últims escàndols que han esquitxat la figura de la família regnant actualment, els Borbons. Corrupcíó, frau, tracte de favor i fins i tot si anem a la qüestió personal amants, luxe... En definitiva la tempesta perfecta, que ja no aconsegueix aturar ni la gran mentida utilitzada durant anys de que aquest Rei ens va salvar del cop d' Estat.

La República, la idea republicana és un ideal al que totes les nacions i Estats del planeta hauríen d' aspirar i gaudir. Això no vol dir que totes les repúbliques siguin modèl·liques (parlem d' Àfrica per exemple) o tots els Regnes siguin països que facin pena (Suècia, Noruega, Regne Unit...) la diferència principal és como s' han aplicat en unes i altres els valors republicans i democràtics... Espanya com en totes les grans reformes que ha dut a terme al llarg de la seva història s' ha quedat a mig camí... i ara paguem les conseqüències...

Seria millor una III República Espanyola que l' actual Regne d' Espanya? Segurament no, seria la mateixa cosa i l' únic que milloraria és la satisfacció de que al Cap d' Estat (l' Aznar o González de torn) el podríem votar i no seria hereu de ves a saber qui... La majòria de problemes històrics de l' Estat Espanyol no es canviarien donat que les èl·lits continuarien siguent les mateixes i el poder concentrat al mateix lloc.

Com seria la meva III República? Què la faria acceptable i de veritat regeneradora?

En primer lloc, la república hauria de ser nètament federal (però en el sentit estricte i no en el que ens venen PSOE-PSC-IU) i amb Catalunya i Euskadi confederal. A més hauria de reconèixer els drets dels pobles a decidir lliurement el seu futur: l' ideal republicà és incompatible amb mantenir l' Antic Règim amb els pobles. Catalunya i Euskadi han de gaudir de la relació amb l' Estat Espanyol que elles mateixes decideixin i no les que li hagi donat la gana a ves a saber qui ves a saber quan. Això implica l' extensió del sistema federal a tots els aspectes de l' Estat i perquè no dir-ho acabar amb la broma de la "solidaritat interterritorial". S' ha d'  acabar amb la societat hipersubvencionada que sense el mam dels que produeixen no saben ni com sortir-se. Fins que això no s' entengui no hi ha solució per a Espanya.

En segon lloc, no hauria de tèmer plantar cara a les èl·lits i de fet les hauria de destruir. L' Estat no es pot governar desde el palc del Bernabeu o de las Ventas (igual que Catalunya no es pot dirigir desde el Camp Nou). I ningú hauria de ser més que ningú, actualment vivim en un estat que prioritza clarament als especul·ladors i als bancs/empresaris sense escrúpols sobre el ciutadà i el treballador. Vivim en un Estat que és incapaç de fer una altra cosa que no sigui acceptar tot el que digui Alemanya i sembla que a les èl·lits ja els està bé, com en el seu temps ja els anava bé una Espanya  tercermundista...

Finalment s' ha de dotar d' un Estat de Benestar que sigui modèlic. No val això de "on no arriba l' Estat, estan les famílies". Així ens va... tots fotuts. L' educació pública i de qualitat ha de ser un pilar bàsic desde on s' ha de construir qualsevol estat civilitzat.  Ara ja està bé construir societats formades per xais sense el nivell cultural mínim per entendre les implicacions que tenen polítiques que ens porten de pet a l' escorxador

I per això no faré res especial per commemorar el dia 14 d' abril... perquè sé que tots els punts abans referits quedarien sense cap tipus de solució tant si Espanya és republicana com si és un reialme. En definitiva que la única República en la que puc creure és en la del meu país que es constitueixi de nou. Desde el principi (i amb molta feina, perquè aquí tampoc sóm perfectes...)

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------

En estos días empezaremos a escuchar más que nunca como desde España se habla de República y no sólo porque estamos cerca de la conmemoración de la proclamación de la II República Española (14 de abril) si no también (y quizás más aun ) por los últimos escándalos que han salpicado la figura de la familia reinante actualmente, los Borbones. Corrupción, fraude, trato de favor e incluso si vamos a la cuestión personal amantes, lujo ... En definitiva la tormenta perfecta, que ya no consigue detener ni la gran mentira utilizada durante años de que este Rey nos salvó del golpe de Estado.
La República, la idea republicana es un ideal al que todas las naciones y Estados del planeta deberían aspirar y disfrutar. Esto no quiere decir que todas las repúblicas sean modélicas (hablamos de África por ejemplo) o todos los Reinos sean países que hagan pena (Suecia, Noruega, Reino Unido ...) la diferencia principal es como se han aplicado en unas y otras los valores republicanos y democráticos ... España como en todas las grandes reformas que ha llevado a cabo a lo largo de su historia se ha quedado a medio camino ... y ahora pagamos las consecuencias ...
Sería mejor una III República Española que el actual Reino de España? Seguramente no, sería lo mismo y lo único que mejoraría es la satisfacción de que al Jefe de Estado (el Aznar o González de turno) le podríamos votar y no sería heredero de vete a saber quién ... La mayoría de problemas históricos del Estado Español no se cambiarían dado que las èl satélites continuarían siendo las mismas y el poder concentrado en el mismo lugar.
Como sería mi III República? Qué la haría aceptable y de verdad regeneradora?
En primer lugar, la república debería ser netamente federal (pero en el sentido estricto y no en lo que nos venden PSOE-PSC-IU) y con Cataluña y Euskadi confederal. Además debería reconocer los derechos de los pueblos a decidir libremente su futuro: el ideal republicano es incompatible con mantener el Antiguo Régimen con los pueblos. Cataluña y Euskadi deben disfrutar de la relación con el Estado Español que ellas mismas decidan y no las que le haya dado la gana a vete a saber quién vas a saber cuándo. Esto implica la extensión del sistema federal en todos los aspectos del Estado y porque no decirlo acabar con la broma de la "solidaridad interterritorial". Se debe terminar con la sociedad hipersubvencionada que sin el mam de los que producen no saben ni cómo salirse. Hasta que esto no se entienda no hay solución para España.
En segundo lugar, no debería temer hacer frente a las èl satélites y de hecho las debería destruir. El Estado no se puede gobernar desde el Palco del Bernabeu o de las Ventas (igual que Cataluña no se puede dirigir desde el Camp Nou). Y nadie debería ser más que nadie, actualmente vivimos en un estado que prioriza claramente los especulación instaladores y los bancos / empresarios sin escrúpulos sobre el ciudadano y el trabajador. Vivimos en un Estado que es incapaz de hacer otra cosa que no sea aceptar todo lo que diga Alemania y parece que a las èl satélites ya les está bien, como en su tiempo ya les iba bien una España tercermundista ...
Finalmente se debe dotar de un Estado de Bienestar que sea modélico. No vale eso de "donde no llega el Estado, están las familias". Así nos va ... todos jodidos. La educación pública y de calidad debe ser un pilar básico desde donde se debe construir cualquier estado civilizado. Ahora ya está bien construir sociedades formadas por corderos sin el nivel cultural mínimo para entender las implicaciones que tienen políticas que nos llevan de pet al matadero
Y por eso no haré nada especial para conmemorar el día 14 de abril ... porque sé que todos los puntos antes referidos quedarían sin ningún tipo de solución tanto si España es republicana como si es un reino. En definitiva que la única República en la que puedo creer es en la de mi país que se constituya de nuevo. Desde el principio (y con mucho trabajo, porque aquí tampoco somos perfectos ...)

Final de cicle

Als que us agradi la història potser heu trobat cert paral·lelisme entre l' etapa que estem visquent i la caiguda de l' Imperi Romà: crisi, corrupció, degeneració dels líders... A petita escala Europa i Espanya (i Catalunya com a part -que hi farem- de totes dues) estan visquent un període de canvi que sense cap mena de dubte marcarà el futur d' aquests dos ens. La sortida de la crisi no només serà una qüestió econòmica si no que a més influiran uns altres conceptes que sense cap mena de dubte també canviaran.

En el cas d' Europa està clar que hi haurà un abans i un després d' aquesta crisi. L' era Merkel finalitzarà (vés a saber quan) amb una Unió Europea discutida per tothom especialment per part d' uns ciutadans que comencen a veure la pertinença a aquesta com un problema més que com a una solució. Això mai havia passat amb el projecte europeu que sense el recolzament ciutadà està ferit de mort. Les polítiques d' austeritat que ens estan condemnant a tots han aconseguit ferir i de quina manera un projecte que semblava d' èxit. Alemanya potser ha aconseguit el que vol (dominar tota sola la UE) però el preu que es pot pagar pot ser molt i molt alt. Caldrà estar atents però si us heu fixat ja ningú parla de solucions federals a nivell europeu. Ningú vol anar més enllà la doctrina europea ara aplica el "Virgencita que me quede como estoy".

Sobre el cas espanyol que dir (sobre Catalunya ja parlaré en un post concret donat que aquest blog bàsicament està centrat en Catalunya)... el canvi és encara més salvatge i s' emportarà a més gent per davant. Fins i tot el propi Estat com l' hem conegut en els darrers 3 segles d' existència que té. És a Espanya on més clar està l' efecte "caiguda de l' Imperi". Actualment vivim immersos en una situació de corrupció generalitzada en totes les instàncies de l' Estat. Això no significa que ara es robi més, simplement que ara la gent té la pell més fina... Això és el més trist de tot, que hem hagut d' esperar a estar amb l' aigua al coll i 6 mil·lions d' aturats per assenyalar als corruptes. En el fons com en totes altres coses cada societat té el que mereix i el binomi societat espanyola/polítics no podia portar quelcom millor que això...
Espanya a més viu la paral·lització d' unes institucios (judicials i polítiques i fins i tot estructures econòmiques) que es van crear sota la premisa d' una gran mentida com va ser l' anomenada "Transición" que en veritat es comença a demostrar que no va ser més que un netejat de cara que no ha propiciat la solució de cap dels problemes endèmics que pateix l' Estat Espanyol (problema territorial, religiós, endarreriment...) i fins i tot els ha aumentat com demostra l' insult i la superioritat amb que per exemple s' ha tractat a Catalunya durant aquests 30 anys on es va construir un model d' Estat per reclamació només de bascos i catalans i resulta que nosaltres ara mateix sóm els més perjudicats per aquest sistema.

El 15-M i la resta de moviments d' aquests tipus podrien haver sigut d' una gran ajuda per a solucionar molts d' aquests problemes però es van equivocar amb el bonisme amb que van voler solucionar la situació la qual requereix mesures més dràstiques que una acampada a una plaça i a més es van deixar l' anàlisi dels problemes a aquells que durant 3 segles els han generat. És normal que un madrileny no vulgui solucionar el problema territorial o cregui que els catalans ens queixem per vici quan ells no tenen cap problema d' aquest tipus i s' han dotat d' un Estat a la seva mida. El problema és que els van dur a terme el 15M aquí estiguèssin tan allunyats de la realitat catalana i es limitessin a fer seguidisme del que sortia de la Puerta del Sol. En definitiva que fins i tot la revolució a Espanya neix morta...

Què no es torni a repetir!

Han passat ja unes setmanes desà de les eleccions del 25 de novembre, tots ho sabem ja el que va passar i per tant no faré un altre post per explicar això ni la situació que queda (m' espero a que s' acabi de formar el govern per fer-ho) simplement dirè que a mi els resultats em van agradar i ho van fer perquè amb una participació record continuem guanyant i sobradament. Perquè la por que molts teniem de que CiU s' aprofités de l' independentisme per pactar qualsevol cosa es va esbair  a més la primera i la 2a força són sobiranistes i per primer cop tenim com a principal força d' esquerres un partit independentista.

Fet aquest petit resum parlaré del que de veritat m' amoïna de tot això i és que crec que la nostra campanya va ser molt i molt fluixa. Jo mateix ho vaig denunciar al poc de començar: ens estàvem deixar atacar i nosaltres desde l' atalaia de la raó (que la tenim) vam deixar fer, pensant que la mentida i la por no faria res en una societat com la catalana. Ens vam equivocar, per sort no tenim que lamentar-nos de res i aquest toc d' atenció ens pot servir per en el moment de la veritat quan ens juguem la independència als carrers rectifiquem i apliquem la justícia poètica de qui es sap dominant de la veritat i la raó. Analitzem alguns dels errors que vam comentre:

1- Nul enfrontament al discurs de la por: per mi un dels errors claus que no es pot tornar a repetir és permetre la impunitat total amb que Camacho, Rivera i d' altres van anar escampant mentides a llocs molt concrets i nosaltres també contestàvem però ho feiem en llocs concrets. La diferència: ells van anar a casals d' avis, a casals d' immigrants i als barris amb major proporció de votants i menor nivell cultural. Nosaltres ho vam fer desde el Singulars, el Bloc de Sala i Martin o el Col·lectiu Wilson... totes elles eines molt bones però que arriben bàsicament als convençuts (i crec que són necessàries perquè ens proporcionen arguments per anar al carrer a explicar-nos). Cap declaració oficial, cap discurs de ningú a Santa Coloma o Rubí dient la veritat (com s' ha demostrat): que les pensions corrien més risc a Espanya que a Catalunya, que no hi haurà fronteres entre Catalunya i Espanya com no hi ha entre cap país europeu o que els inmigrants podran tenir el mateix tracte que ara perquè podrem signar convenis.
Només dos elements del discurs de la por van sortir malament a l' unionisme (tampoc són infalibles): agricultura i el tema dels títols universitaris. El primer cas perquè es tracta d' un col·lectiu ja posicionat de per se i el segón perquè la gent va trigar dos minuts en denunciar com de grotesc era tot això.

2- No vam saber fer campanya als barris: Aquest és un dels temes que sincerament més em preocupa i que també crec que té una solució més fàcil i hi confio en l' ANC entre d' altres per solucionar-lo. Fem un munt d' actes independentistes, tots molt útils i que ajuden molt, però perquè no anem als barris de l' AMB i l' AMT? En aquests barris hi ha un munt de potencials votants que no tenen ni idea del que els pot aportar la independència a la seva vida i és que ningú ha anat al seu carrer a explicar-lis ni l' espoli, ni la falta de respecte institucional, ni el potencial d' aquest país... Els únics missatges que els arriben són els d' aquells que els diuen que no cobraran les pensions, que els obligarem a parlar català o que no podran anar al poble a l' estiu. Jo que visc a Badalona i em moc bastant per la Salut, Santa Coloma... escolto un munt de gent desitjosa de ser independentista però que necessiten explicacions. Jo mateix he parlat amb gent i un cop els he explicat que els independentistes volem el bé de tots i els he fet veure que no els volem impossar res o que podran continuar anant a Espanya com ara van a Andorra per exemple ho han vist clar.
Cal una campanya carrer a carrer si fa falta, en la seva llengua i explicant qüestions molt bàsiques.

3- La batalla dels mitjans: No hem entès que estem en una guerra. Una guerra sense armes però amb diferents batalles importants i la dels mitjans o ens possem les piles o la perdrem sempre. Demostració: una setmana de campanya va estar protagonitzada per un informe fals d' un diari que representa el 4% de les vendes a Catalunya. El 4%! Ens vam deixar arrossegar per això i no vam sortir a contestar desde els nostres mitjans amb qualsevol cosa. En això com en tantes altres coses pensem que amb el seny està fet i no... no és així, això necessitava rauxa i joc brut. Més demostracions: nosaltres als nostres mitjans convidem a tots i els tertul·lians en la seva majoria són federalistes, unionistes... gent que no es correspon amb la majoria sociològica d' aquest país. A Telecinco, Antena 3, Cuatro, la Sexta, TVE... només anaven en Rivera i la Camacho i les tertúlies que us podré dir... tot el dia parlant de Catalunya i cap independentista... bé millor dit, cap català. Hem d' entendre que la situació és la que és i només tenim els nostres mitjans, si aquests donen ales a l' enemic com els seus que ens pensem?
Cal una TV3 nítidament sobiranista, subvencionar només als mitjans clarament posicionats i fins i tot plantejar-se si no estaria bé que Justo Molinero o qui fos fés un producte en castellà nítidament independentista.

4- Només amb el seny no anem enlloc: Penseu en els moments de la història d' aquest país més memorables. En tots va haver-hi rauxa. En alguns més que en uns altres i aquests on la rauxa va primar sobre el seny en una quantitat molt descarada no ens van anar del tot bé. Però encara així no podem retreure res a Claris o Villaroel i ens sentim orgullosos d' ells. Van perdre però van demostrar honor i amor pel país. 300 anys de seny en exclusiva ens han portat a l' espoli, a un Estatut hiperretallat, a atacs contants a la llengua... Ens perd l' estètica i la por i el derrotisme el vestim de seny, però amb seny només no anirem enlloc quan es tracta d' alliberar el nostre país. Caldrà rauxa, no només rauxa, però rauxa si més no en la seva dosi exacta per arribat el moment prendre decisions, anar als carrers i guanyar aquesta guerra.

En definitiva, crec sincerament que aquest país ha fet moltes coses bé, però amb els arguments de tots aquests anys no tenim prou. Caldrà estar molt alerta tant per anar als carrers i guanyar un a un (com seria d' important foradar totes les famílies d' aquest país amb almenys un independentiste que fes campanya a dins) com perquè els nostres polítics no abarateixin el somni. Els nostres polítics també caldrà que ho tinguin tot en compte i facin previsions de diferents situacions. És per això pel que demna la creació d' un gabinet d' experts o d' estratègia, capacitat per dissenyar respostes i campanyes. Amb això seriem invencibles. Si no ho som ja

Votaré a Esquerra Republicana de Catalunya

Que consti en acta que amb aquest blog no vull fer sectarisme de cap tipus ni vull tampoc influir en el vot de ningú. No és la meva intenció cridar a ningú a un vot útil que ni tan sols existeix. No vull dir que la meva opció és la millor perquè ni tan sols ho ha estat per a mi durant algunes eleccions en les que he votat altres partits (desde ICV a les CUP passant per Tierra Comunera en unes eleccions europees).

Només vull fer un exercici de sinceritat a tots els que em llegiu (que pel que m' he enterat tot i que no comenteu mai sou més dels que pensava). Vull renunciar a un dels drets que m' atorga la Constitució que en aquests dies està tant a la boca de tothom: el vot secret. I ho faig no tant per justificar-me com per dir-li al món que faré amb el vot més important de la meva vida fins a aquest moment.

Com ja heu notat no té cap suspens a qui votaré, ja ho dic al propi títol, votaré a Esquerra i en aquest vot van unides tant qüestios ideològiques com personals i admiració cap al candidat Oriol Junqueras.
Per mi el vot a ERC representa un vot 100% independentista desde fa més de 80 anys, un vot progressista per deixar clar que d' aquesta o sortim tots o no podrà sortir ningú i un vot que representa el millor de la tradició republicana en la que crec.

Un vot independentista, perquè en aquests moments i després dels succesos de setembre i del que ha vingut passant en aquest país desà que el PP i el PSOE van impugnar l' Estatut d' Autonòmia votat pel poble i el TC amb prevaricació el va esquilmar queda més clar que mai que si ens volem desenvolupar com a catalans al món no ens queda cap altre camí que la llibertat del nostre país. Una independència no construida desde el rencor a Espanya i molt menys als espanyols si no desde la il·lusió de ser un país normal i corrent ni més ni menys que la resta. Un país per a tothom pels catalans de tota la vida, per a la gent que va venir d' Espanya a buscar un futur millor i pels fills d' aquells que ja som plenament catalans. Un país sense discriminacions de cap tipus però on Catalunya entesa com a model de convivència i valor universal més que com a pàtria rància estigui per sobre de tot. I qui millor per encetar aquest procés que serà tan complicat que l' únic partit que durant més de 80 anys a defensat la independència i l' ha arribat a proclamar de les mans de Francesc Macià i Lluís Companys? Un partit que ha pagat amb la mort d' alguns dels seus membres l' amor a aquest país.

Un vot progressista, perquè no podem obviar la situació en la que estem i perquè si volem la independència és per construir un país millor, socialment just i no un de liberal. Un vot progressista perquè amb la independència no es solucionaran tots els problemes (tot i que serà bàsica per començar a acabar amb ells) i s' han de començar a marcar les posicions que volem al nou país que hem de construir i perquè mentre no siguem independents cal continuar gestionant el dia a dia i les receptes neoliberals aplicades desde Alemanya i la UE passant per Madrid i el govern de CiU no han servit per redreçar la situació.

Un vot republicà, on els valors clàssics de llibertat, igualtat i fraternitat siguin també la divisa d' aquest país juntament amb els de pluralisme, respecte i d' altres que han de configurar un país del que ens sentim orgullosos tots els ciutadans d' aquest país independentment de l' orígen o del que votem al referèndum d' autodeterminació.

Per tot això votaré a Junqueras i crec que és necessari per donar-li al món el missatge de que anem seriosament i assegurar-nos que Artur Mas (qui liderarà aquest procés) i CiU (amb elements que a l' hora de la veritat ens poden vendre) no tirin marxa enrere. Votaré a l' alcalde d' un dels municipis amb més castellanoparlants com el reflex de la normalitat amb la que volem construir aquest país. Votaré al partit que tot i haver-se equivocat moltes vegades, ha demanat disculpes i els seus propis votants han castigat. Poca gent pot donar lliçons de no sectarisme a ERC, molt poca...

Dit això, només us vull demanar que voteu el dia 25 i voteu independentista: a ERC, a SI o a les CUP. Fins i tot si ho creieu convenient voteu a CiU o ICV. Voteu als partits que volen que els catalans i les catalanes poguin decidir democràticament que volen ser o deixar de ser.

La campanya de les nostres vides

Els que sempre han dit que les campanyes electorals no serveixen de res, poden estar contents: esteu visquent una de les campanyes més importants i més decisives de les vostres vides. El 25 de novembre no són unes eleccions més per veure qui gestiona la crisi (que també) si no que seran portada als mitjans internacionals. El món observa aquest poble mil·lenari que a contracorrent, quant Europa més es desenten de la política viu un brot d' il·lusió col·lectiva que fa que els actes polítics siguin de partit que siguin estiguin plens o que la gent parli als bars, a casa... a la seva vida sobre el que passarà el dia 25 i després.

Estem visquent un moment políticament apassionant (en especial per als que creiem en la independència del nostre país) i això ha sigut entre altres coses gràcies a la gent que el dia 11 de setembre va decidir sortir al carrer. Al contrari del que molts pensen a Espanya, això no és un invent del Sr. Mas, si no d' un poble fart i cansat que creu que ja és madur per solucionar els seus problemes per si mateix. Com això no ho entenen ni sembla que ho entendran cada cop l' abisme (el literal, no aquell infern que ens descriuen Sánchez Camacho o Albert Rivera) entre Catalunya i Espanya es fa més gran.

Sembla que la victòria de CiU en aquestes eleccions està cantada. Mentiriem si no reconeixem que ha agafat una bandera que abans de l' 11S rebutjava, però realment tenia cap altra alternativa? Pot el president d' un país no escoltar el clam de la manifestació més gran d' aquell territori?. Tampoc ens podem enganyar, els focus estaran possats sobre el resultat d' Artur Mas que a ulls de l' exterior personifica el procés. Això és perillòs certament i és una arma de doble fil: per una part una majoria absoluta seria vista com una resposta contundent de cara a l' exterior però sóm molts els que opinem que una majoria absoluta de CiU pot servir per aturar aquest procés.

Una altra resposta contundent seria un Parlament amb CiU augmentant el número d' escons i vots (aquestes eleccions tindran més participació) i sense arribar a la majoria absoluta, una oposició liderada per un partit nítidament independentista com ERC (i per què no amb la CUP dins del Parlament i somiant una mica més amb SI). Aquesta opció és tan possible com la d' un PP aprofitant-se de la debacle d' un PSC a la deriva i quedant 2a força.

En definitiva aquesta campanya està més polaritzada que mai: entre sobiranistes i unionistes i també entre partits amb perspectives positives i decrèpits i no només això, tampoc podem oblidar la situació social que estem visquent i que ha de ser important per decidir el nostre vot també. Molts vots independentistes o unionistes es quedaran fóra del Parlament, vots que caldrà tenir en compte a l' hora de la veritat: quan votem un referèndum sobre la nostra independència. Per què una cosa si està clara: el sobiranisme guanyarà aquestes eleccions.