viernes, 25 de abril de 2014

Un país anomenat Llei

A aquesta alçada de la pel·lícula ja us haureu adonat que el vostre vot o opinió no val absolutament per a res. Ja podeu opinar el que volgueu, ja podeu fer campanyes i anar a manifestacions, ja podeu tenir il·lusió per canviar les coses. Tot és igual, heu anat a petar a la única "democràcia" (perdoneu pel somriure) del món on la llei està per sobre de la voluntat del poble. Sí, és un fenòmen estrany, però Espanya a diferència de la resta de democràcies de tall liberal del món en comptes de dotar-se d' una constitució i unes lleis fruit del pacte i acord d' una sobirania nacional que resideix en el poble va tenir primer unes lleis i una constitució que està per sobre de qualsevol consideració i que pel que sembla són tot el que uneixen aquest pseudopaís.

Espanya és una Constitució i unes Lleis que "sempre guanyen" segons Soraya Sáenz de Santamaría. Fins i tot per sobre del que en un moment donat decideixin els ciutadans que viuen en aquest país. Aquesta concepció de les lleis com quelcom diví i sagrat és una cosa pròpia d' aquells països que tenint dictadors han de justificar-se o bé en el caràcter messiànic del mateix dictador o bé en la supossada imbecilitat d' un poble menor d' edat que està incapacitat per prendre cap decisió per si mateix i necessita unes lleis que prenguin forma de pressó que els impedeixi moure's. Pensava que Espanya ja feia unes quantes dècades que no era així però la petició majoritaria del poble de Catalunya ha tret el maquillatge a una pseudemocràcia que mentre ningú la va qüestionar anava empenyent els anys però que ha acabat quedant superada per tots els esdeveniments viscuts en els últims anys.

PSOE, PP, UPyD... els guardians de les essències espanyoles ens van recordar el dia 8 d' abril que no hi ha de res del que parlar sobre el que nosaltres volem. Vam tenir la desgràcia d' anar a perdre un parell de guerres contra un país en el que el ciutadà no existeix i no només està sotmés a la llei si no que està condemnat a patir-la pels segles.  Si partim d' aquesta base de considerar que la Llei sempre guanya i que està per sobre dels ciutadans i aquests no poden fer res per escapar de la mateixa tot i que majoritariament ho demanin, hem de considerar que o bé la llei va ser enviada per algun èsser superior que sap més que nosaltres de tot i que té clar que ens convé en cada moment o bé que els que van fer aquestes lleis i també els que les van aprovar eren una mena de Déus. I a aquestes alçades ningú, per molt que es creguin que som idiotes ens pot fer creure que Manuel Fraga era Zeus...

Però suposso que tota aquesta retòrica de les lleis supremes realment més que per espantar-nos és per creure que ells tenint les lleis fetes per si mateixos tenen la raó. Però no, el món no funciona així. Cap llei pot parar a un poble que vol canviar-la o que vol passar per sobre si la considera injusta. La llei per si mateixa no pot fer absolutament res contra la voluntat manifestada per un poble, en aquest cas el català per votar i canviar les coses. Canviar-les fins al punt de que en la futura República cap Llei serveixi per intentar frenar les aspiracions democràtiques del poble, ja que no val la pena formar part d'  un país on la Llei està per sobre de la voluntat dels ciutadans