Mala praxis

Hi ha gent que compara la relació entre Catalunya i Espanya com la d' una dona maltractada que no només denuncia si no que fins i tot arriba a creure que si la peguen és per alguna cosa...

A mi hi ha un altre simil que també m' agrada i en aquest cas seria comparar als nostres polítics amb metges. A aquests doctors els arriba un pacient anomenat Catalunya que fa molt mara cara, el diagnòstic per a tots aquests doctors és clar i més després de fer un munt d' estudis: La pacient Catalunya té una mena de tumor molt gros, la veritat que no fa bona pinta i és probable que fruit d' aquest tumor mori. Fins i tot ja es pot notar clarament com cada cop està pitjor... A aquests doctors després de força temps discutint el millor tractament han arribat a la conclusió de que si bé el més òptim seria la cirurgia i extirpar el tumor potser amb una mica de iode ja es cura o si més no s' acostuma a viure amb el tumor tot i que la seva vida a partir d' aquell moment no arribi a tenir la qualitat de vida que podria tenir sense cap mena de dubte extirpant. Arriben a aquesta conclusió després de plantejar-se que si no hi ha tumor molts d' ells es quedaran a l' atur...

 A aquestes altures ja sabeu qui és el tumor... però deixem-nos de simils i anem a la vida real. En els últims temps hem vist un munt d' intents de no afrontar l' única via que queda i és viable, a ningú una mica informat els sorprendrà que els digui que el Pacte Fiscal o el Federalisme són mentides, són el iode del simil amb el que es preten curar un malalt terminal.
Uns parlen del Pacte Fiscal però mai ens diuen en que consisteix ni perquè aquest cop creuen que Espanya que no va acceptar la voluntat del poble de Catalunya amb un estatut força tísic a d' acceptar que nosaltres recaptem i gestionem tots els nostres impostos quan això és l' únic que vol Espanya de nosaltres... Potser és que no volen gestionar si no calmar els ànims uns decennis més.
Després tenim el Federalisme del PSC o ICV, aquest fa més mandra encara de comentar...Sobre tot el primer, que una gent que es nega a quelcom tant normal (i tant federal) com que un territori tingui autonomia fiscal i financera es faci dir federalista només pot passar en un país realment malalt. El Federalisme del PSC acaba on comença el centralisme del PSOE, en definitiva no existeix...

 Aquesta mala pràxis dels "doctors" que ens han de guarir es pot deure a dues coses, la seva incompetència per dur a terme el que el poble els demana o bé el que encara seria pitjor (perquè no només es prostitueix el país, sino que també es fa amb la democràcia) perquè aquesta gent prima els seus interessos personals i negocis per sobre de la salvació del poble que els ha permés amb els seus vots arribar on són... L' única cosa clara és que Catalunya està en una situació crítica (i amb ella tots els que vivim a aquest país) i els nostres polítics han decidit no fer res, potser comencem nosaltres a pensar en extirpar-los a ells: dos tumors són mort segura.

Akelarre

He de reconèixer que anava amb Itàlia, mai he considerat que odiï Espanya, només estimava Catalunya i volia estalviar-me l' akelarre espanyolista a casa nostra. Als pocs minuts de que acabés la final i veies imatges i in situ la cel·lebració als carrers de la meva ciutat crec que la "Roja" va fer un gran favor a tots els que desitgem la llibertat del nostre país, Catalunya.

Segurament aquest optimista s' ha desfermat després d' estar visquent a Madrid una temporada, allà he viscut la major part dels partits de l' Eurocopa i puc dir que les cel·lebracions allà no duraven 20 minuts com aquí i que cap carrer tenia menys de 10 banderes espanyoles penjades, per no parlar dels bars o els taxis entre d'altes. De fet puc dir que un cop viscuda la final del Mundial al poble de la meva mare (a Sòria) i dues finals de l' Eurocopa, en aquella final cel·lebrada a un poble de 6000 habitants i havia més gent al carrer que a tota una Badalona... Pensem que sociològicament, Badalona, L' Hospitalet, Sabadell o Barcelona no són tan diferents a Sòria, Madrid, Segòvia o Jaen per exemple i tot i així als carrers d' aquestes ciutats hi havia el doble i fins i tot el triple. Ja no parlem de que les audiències d' Espanya a Catalunya siguin les més baixes (que també) si no de que hi ha un munt de gent que ha recolzat a Espanya sense intenció de formar del mateix. Ha sigut quelcom fet per obligació i és lògic. La gent necessita referents i en un esdeveniment com una Eurocopa necessiten sentir-se part i fins el moment per a una majòria de catalans això només ho proporciona Espanya, que per a més inri està formada quasi en un 60% per jugadors del Barça. Si l' espanyolisme no surtia ahir, quan ho farà? També ens ha beneficiat des d' un altre punt de vista i aquesta raó es déu a la central·litat que desà el 2008 ha aconseguit l' independentisme/sobiranisme. Veient les imatges de les diverses cel·lebracions arreu de l' Estat, veus gent alegre, pares, mares, fills, gent jove amb la bandera del seu país i cantant orgullosa, omplint els carrers de les seves ciutats i places. Gent de festa. Per contra a Catalunya, tot i que no s' han volgut donar imatges i sospitosament s' han amagat els fets, hem vist a places semibuides, gent amb esvàstiques, gent cremant banderes de Catalunya i cridant "Polaco el que no bote", gent cremant la seu dels Castellers de Badalona, cotxes, contenidors... gent que en comptes d' alegar-se pel triomf del que senten com el seu país ho van viure com una mena de revenja contra el país que els acull, com una mena de demostració de força, que ja no fa por a ningú. Ja fa temps que sabem contra qui ens juguem les garrofes i ara gràcies a la Roja ja sabem quina és la força i els arguments de cadascú dels dos bàndols. La gent moderada i que encara no està posicionada, segurament va agrair que ahir guanyés Espanya... ara ho tenen més fàcil per posicionar-se.