Espanya mai serà un Estat federal autèntic i molt menys un Estat confederal. Aquesta frase tan categòrica la dic just quan alguns pensen que s' està tramant una mena d' oferta d' Espanya per "enamorar" als catalans, fins i tot el PSOE parla de federalisme. Fals federalisme, clar està però parlen. Però Espanya no modificarà res per nosaltres per diversos motius que us tractaré de descriure ara. I no, que Espanya en els seus 300 anys d' història només hagi estat 1 any i mig federal tot i ser clarament un Estat compost format per diferents nacions no ho tindré com a raó.
1. Procés constituent al 2015? Ni de conya.
Si de veritat existís una intenció de reformar la constitució per encabir Catalunya dins d' Espanya com els agrada dir als tercerviistes ja s' hauria de començar a intuir que les eleccions espanyoles de 2015 serien a Corts Constituents. No ho seran. La constitució del 78 va ser bàsicament un pacte entre èlits on aquestes es van garantir que els seus interessos serien respectats i perdurarien al llarg dels anys. Si fem cas al 100% de les enquestes obrir el meló constitucional ara implicaria una cosa segura: les èlits haurien de perdre si o si i ningú els garantiria l' estatus que ara tenen. Podemos aspira a tenir els mateixos diputats que PSOE i PP (garants del sistema), la minoria catalana (ERC-CiU) podria aspirar a entre 25 i 30 diputats el que els donaria un paper important i fins i tot Bildu podria aspirar a formar-ne part de la comissió constitucional... Un bon panorama per reformar allò que estava "atado y bien atado".
2. Cedir davant de Catalunya és garantia de derrota electoral.
No ens enganyem, ens ha tocat viure a un Estat on fer campanya contra Catalunya és un bon ítem per aconseguir vots a moltes zones. Entendreu doncs que presentar-se com qui va "cedir" davant els "secesionistas" és tot el contrari, el partit que ho faci està condemnat a desaparèixer del mapa d' Espanya (clar està). Ningú és tan imbècil com per carregar-se un bon tema per amagar altres qüestions i per guanyar vots: respectar la llengua, limitar la solidaritat o el reconeixement del nostre país com a nació faria que s' acabés amb un grapat de vots gens menyspreables a la majoria de comunitats autònomes.
3. Falta de cultura federal. Implicacions d' un sistema federal vist desde Madrid
Però anem al moll de l' os de la qüestió, en què consisteix realment un Estat Federal? Quines implicacions tindria per a Espanya? Aquesta tema segurament sigui el principal per veure que Espanya no serà mai un Estat federal. Comencem per dir que a Espanya quan es parla d' Estat federal realment no s' està parlant de federalisme, es parla de regionalisme o d' autonomisme (fins i tot hi ha gent que diu que l' Espanya actual és federal quan ni de bon tros ho és). El que propossa el PSOE com a reforma federal de la Constitució (bé, el que intuim que propossa per declaracions ja que ningú ho ha explicat) realment atorgaria a Catalunya un nivell d' autogovern inferior al de l' Estatut retallat de 2006. Però anem per parts, quines característiques tindria un Estat federal que mai tindrà Espanya:
- El Café para Todos segurament s' acabaria, si més no moltes de les comunitats autònomes que ara existeixen desapareixerien i no es convertirien en Estats, bàsicament perquè algunes de les entitats no tindrien la capacitat per gestionar les competències i poders que supossa ser un Estat amb la teva Constitució, la teva Hisenda, la teva Justícia, la teva política exterior, etc. Fins i tot seria entenible que com succeix a moltes federacions les nacions històriques tinguessin més poders (federalisme assimètric). Això aniria en contra de les èlits regionals que s' han creat al voltant dels governs autonòmics en algunes regions que l' any 78 no sabien ni que eren regions. Aquesta gent no cal dir-ho té una importància cabdal en la política central espanyola.
- Hisenda pròpia. Una de les característiques principals d' un Estat Federal és que el sistema de finançament distingeix dues Hisendes, la Federal i la de l' Estat federat i el repartiment d' ingressos és més beneficiosa del que ho és ara a més de tenir els Estats Federats capacitat impositiva. No seria com ara l' Estat qui recollís tots els diners i els distribuís a la resta, l' Estat només podria fixar els límits de la solidaritat que en cap cas seria l' abusiu 10% del PIB que pateix a dia d' avui Catalunya. L' Estat perdria sobirania fiscal i algunes regions (Estats?) realment s' haurien de replantejar algunes de les seves polítiques populistes a més d' acabar-se la política de treball a canvi de subvenció, només els productius tirarien endavant. Un cop dur al clientelisme i al control per part de les èlits de moltes províncies
- Delimitació clara de competències. A dia d' avui no seria agosarat dir que Catalunya realment no té cap competència o poder real donat que qualsevol llei aprovada pel nostre Parlament quasi sempre es portada directament al TC. En un Estat Federal tindríem competències exclusives on l' Estat no podria entrar a legislar amb lleis de bases i on no podria fer-se amb les competències que no estiguessin clarament atorgades a ell sino que aquestes serien preferentment dels Estats federats i no de l' Estat central com succeix a dia d' avui. Vaja, que entre d' altres coses implicaria que algunes de les estructures burocràtiques que s' han construït al gran Madrid desapareixerien. Segurament això faci molt feliç a tots aquells buròcrates (un % important de la població de Madrid i províncies) que viuen de l' Administració de l' Estat i del poder d' influència que tenen sobre aquest.
- Representació internacional. Us enrecordeu de la polèmica que generen a Espanya els 10 milions d' euros que Catalunya pressuposta en oficines a l' exterior? Imagineu que passaria quan Catalunya tingués que participar davant organismes internacionals en aquells temes que serien de competència exclusiva seva...
- Estat Plurinacional. Un Estat federal atorgaria als diferents Estats de la Federació una Constitució i segurament la de Catalunya o Euskadi entre d' altres reconeixeria a Catalunya com a Nació. Si, nació aquell terme que va fer que el PP recollís 4 milions de signatures a Espanya i que el Defensor del Pueblo proposat pel PSOE impugnés el nostre Estatut. El català, l' èuskar i el gallec figurarien al nom oficial de l' Estat a tot el país i els nostres idiomes servirien per dirigir-se a les institucions i administració de l' Estat. Segur que això il·lusiona a molts espanyols.
- Sistema educatiu propi. Us imagineu una Espanya on la immersió lingüística no estigués en discussió i on la llengua que parlen els nens catalans a l' escola no fos una eina política? Doncs jo tampoc.
- Buidatge d' institucions al Gran Madrid. Si us fixeu, cap estat federal té una capital centralitzada que ha fagocitat els voltants com passa amb Madrid i Espanya, la descentralització fa que la burocràcia no estigui tota concentrada a una mateixa ciutat si no que aquesta es redistribueixi. A més les ciutats i territoris (i aqui entren també infraestructures com ports i aeroports) podrien competir en llibertat sense un poder central que primi a uns sobre altres amb una estructura radial.
I això només serien qüestions molt genèriques, un Estat Federal tindria encara més conseqüències que generarien una oposició a moltes zones de l' Estat que farien impossible l' aplicació d' un sistema federal a Espanya. Per aquest motiu com a independentista estic tranquil: Espanya mai farà una reforma autènticament federal de la Constitució i de l' Estat. No sap que és això
martes, 18 de noviembre de 2014
miércoles, 11 de junio de 2014
Nosaltres, els incrèduls
Mentre us escric aquestes línies trona i plou amb viurulència a Madrid, si em cregués l' unionisme més tronat diria que Déu realment és espanyol i que comença a estar fins dalt de la incompetència i innoperància dels seus compatriotes. El més segur és que només plogui com un fenòmen meteorològic. Però mai se sap que és veritat o mentida en aquest Estat que volia ser Nació i que no van entendre que podria ser més profitós ser una suma de diferents que una opa hostil als diferents. I no se sap mai perquè algú no vol que es sapigui, així només es pot entendre que els mitjans et diguin el 25 de Novembre de 2012 que Mas sortia tocat de mort o que el 25 de maig passat et diguin que el sobiranisme es va fotre de morros amb la crua realitat i Mas continui presidint la Generalitat amb una ERC a l' alça mentre la gent fuig de l' unionisme com pot i sense massa ordre. Tampoc es pot entendre com la "marxa" del Duran significava un cop mortal pel sobiranisme i a la vegada els únics que van sortir a plorar la seva marxa eren els unionistes, especialment els del PP. Es va plorar més la marxa de Duran al carrer Génova que a la seu d' Unió, potser perquè aquests últims ja sabien des de feia messos que l' órdago (aquesta paraula té traducció al català?) del Duran havia acabat amb partida per Castellà i cia? Vaja pels sobiranistes o pel sector que no vol trencar amb CDC ni renunciar a ser partit de govern nacional i municipal pels negocis personals d' un líder que a l' hora de la veritat era només façana... La qüestió és que CDC sembla que ha passat a l' atac amb el tema Duran i a Unió en altres temps tant garant de la seva autonomia de partit no ha sortit ningú a demanar trencar el pacte... Curiós si més no.
El cas de Navarro també és força curiós, l' home que fa unes setmanes i després de treure els pitjors resultats de la història del seu partit va dir que "la via federal estava més viva que mai perquè era l' única amb possibilitats" ha dimitit i ho fa amb el PSOE pensant que el seu pseudofederalisme anava molt lluny i amb part de la militància amb peu i mig fora pel gir espanyolista del partit. El PSC no es va creure el "Procés", com tampoc ho fa gran part d' ICV i van pensar que realment el futur era competir amb Ciudadanos per l' unionisme més tronat. Es van creure allò de les majories silencioses i ara estan on estan, de la rellevància a la mediocritat... I sense estació intermitja.
Semblava que el Procés (no m' agrada el terme, però sembla que ha fet fortuna) no anava seriosament o això ens han fet creure desde les Espanyes amb titulars falsejats i també desde el nostre sector reaccionari, aquell que deia que no s' havia de votar a les europees o que no havent votat a tal partit els catalans havíem decidit aniquil·lació. Pobres diables, quina insuficiència de capacitat analítica i quin ego. Ego, només comparables a aquells que ens han volgut fer creure que una altra Espanya respectuosa amb la nostra consciència nacional i que ens aportaria tots els rèdits que la sobirania aporta als Estats independents era possible. Ens ho van vendre primer en una mena de reforma federal d' un Estat que no es va creure mai ningú, després i aprofitant la marxa del Borbó major del regne ens ho van disfressar d' una república sense valors republicans, d' un engendre sense cap ni peus pel qual havíem de renunciar a tot amb un xec en blanc que tants cops hem entregat. La República Espanyola Confederal i Hiperguai ha durat una setmana, el que l' stablishment espanyol ha trigat en pactar tot per una sessió al Congreso. I no patiu que no passarà d' aqui ja que a ningú l' interessa realment presentar-se a unes eleccions constituents en aquests moments: Al PP amb l' amenaça de l' esquerra i de l' independentisme català? Al PSOE en plena PSOKització? A IU perquè Podemos (quina aparició i en que moment!) en qüestió d' un mes els espatlli el discurs de dècades? Només un suicida obriria la Constitució en aquests moments.
I perquè no parlar també de nosaltres? Els més incrèduls (aquells que sempre dubten de tot) diran que amb 4 canyes hem arribat lluny però que tard o d' hora algú ens la fotrà. La realitat és que ara per ara res sembla contradir les enquestes que diuen que som majoria i l' unionisme ja no es pot agafar a la desmobilització de les seves bases. Ho podia haver fet el 25N, però aquestes es van mobilitzar (70% de participació) i van palmar. No ho poden fer després de la Via Catalana i amb data i pregunta ja sobre la taula quan l' amenaça independentista ja és del tot real i fins i tot es permet el luxe de fer resultats espectaculars als seus feus. Els catalans som així, no creiem massa en nosaltres mateixos i per no pensar que som majoria (ens fa vertígen), preferim pensar que els altres no van a votar,ni es manifesten, ni estan a les xarxes abans de pensar que potser l' unionisme no és atractiu i en temps de canvis ningú el vol comprar. Hem rebut tantes hòsties al llarg de la història que no podem que tenim el futur a les nostres mans i que potser no ho estem fent tan malament, que podríem millorar i que hem de picar molta pedra encara però que potser no som els perdedors d' aquesta història si no l' antiheroi que fruit d' una sèrie de casualitats (aparició de Podemos, PP majoria absoluta, PSOE enfonsat...) acaba petonejant a la lider de les animadores el dia del ball de promoció que té lloc un 9 de novembre diguem que de 2014...
El cas de Navarro també és força curiós, l' home que fa unes setmanes i després de treure els pitjors resultats de la història del seu partit va dir que "la via federal estava més viva que mai perquè era l' única amb possibilitats" ha dimitit i ho fa amb el PSOE pensant que el seu pseudofederalisme anava molt lluny i amb part de la militància amb peu i mig fora pel gir espanyolista del partit. El PSC no es va creure el "Procés", com tampoc ho fa gran part d' ICV i van pensar que realment el futur era competir amb Ciudadanos per l' unionisme més tronat. Es van creure allò de les majories silencioses i ara estan on estan, de la rellevància a la mediocritat... I sense estació intermitja.
Semblava que el Procés (no m' agrada el terme, però sembla que ha fet fortuna) no anava seriosament o això ens han fet creure desde les Espanyes amb titulars falsejats i també desde el nostre sector reaccionari, aquell que deia que no s' havia de votar a les europees o que no havent votat a tal partit els catalans havíem decidit aniquil·lació. Pobres diables, quina insuficiència de capacitat analítica i quin ego. Ego, només comparables a aquells que ens han volgut fer creure que una altra Espanya respectuosa amb la nostra consciència nacional i que ens aportaria tots els rèdits que la sobirania aporta als Estats independents era possible. Ens ho van vendre primer en una mena de reforma federal d' un Estat que no es va creure mai ningú, després i aprofitant la marxa del Borbó major del regne ens ho van disfressar d' una república sense valors republicans, d' un engendre sense cap ni peus pel qual havíem de renunciar a tot amb un xec en blanc que tants cops hem entregat. La República Espanyola Confederal i Hiperguai ha durat una setmana, el que l' stablishment espanyol ha trigat en pactar tot per una sessió al Congreso. I no patiu que no passarà d' aqui ja que a ningú l' interessa realment presentar-se a unes eleccions constituents en aquests moments: Al PP amb l' amenaça de l' esquerra i de l' independentisme català? Al PSOE en plena PSOKització? A IU perquè Podemos (quina aparició i en que moment!) en qüestió d' un mes els espatlli el discurs de dècades? Només un suicida obriria la Constitució en aquests moments.
I perquè no parlar també de nosaltres? Els més incrèduls (aquells que sempre dubten de tot) diran que amb 4 canyes hem arribat lluny però que tard o d' hora algú ens la fotrà. La realitat és que ara per ara res sembla contradir les enquestes que diuen que som majoria i l' unionisme ja no es pot agafar a la desmobilització de les seves bases. Ho podia haver fet el 25N, però aquestes es van mobilitzar (70% de participació) i van palmar. No ho poden fer després de la Via Catalana i amb data i pregunta ja sobre la taula quan l' amenaça independentista ja és del tot real i fins i tot es permet el luxe de fer resultats espectaculars als seus feus. Els catalans som així, no creiem massa en nosaltres mateixos i per no pensar que som majoria (ens fa vertígen), preferim pensar que els altres no van a votar,ni es manifesten, ni estan a les xarxes abans de pensar que potser l' unionisme no és atractiu i en temps de canvis ningú el vol comprar. Hem rebut tantes hòsties al llarg de la història que no podem que tenim el futur a les nostres mans i que potser no ho estem fent tan malament, que podríem millorar i que hem de picar molta pedra encara però que potser no som els perdedors d' aquesta història si no l' antiheroi que fruit d' una sèrie de casualitats (aparició de Podemos, PP majoria absoluta, PSOE enfonsat...) acaba petonejant a la lider de les animadores el dia del ball de promoció que té lloc un 9 de novembre diguem que de 2014...
lunes, 2 de junio de 2014
Cuando éramos republicanos...españoles
Ahora me acuerdo de cuando tenía 16 años y justo empezaba a interesarme
por la política. Me acuerdo de cómo de clara tenía la respuesta a
la pregunta sobre qué era mi ideología. "Republicano de izquierdas"
decía y forraba mi carpeta con pegatinas de la tricolor española...
Unos años más tarde y después de interesarme por la historia de mi
país, añadía "federalista" a la respuesta.Cuando eres joven e idealista unido a que no has conocido nada más el encanto de la II República Española es difícil de combatir: Machado, Lorca, Hernández... La ilusión de un pueblo el día 14 de abril después de siglos de oscuridad monárquica, la educación, la reforma agraria, las libertades personales... La República fue un gran momento para España que acabó como acabó. Pero para Cataluña? Siempre nos han vendido la República como la recuperación de nuestro autogobierno después de 1714 pero nos callaron, la traición que sufrió Macià el mismo 14 de abril cuando proclamó la República Federal. Tampoco se habla mucho del que hizo el gobierno republicano con la voluntad popular expresada a las urnas por el pueblo catalán a favor del llamado Estatuto de Núria. A Companys, los republicanos españoles nunca lo perdonaron los hechos de octubre y acabó en la cárcel con el resto del Gobierno de Cataluña. Y si hablamos de modernización del país quizás que en Cataluña miramos algo más atrás: la Mancomunidad.
Hoy hemos despertado con la noticia de que Juan Carlos de Borbón abdica a favor de su hijo, el que será Felip V de Aragón y VI de Castilla. Rápidamente han salido los tercerviistas y los federalistas a hacer un grito de esperanza en una mezcla poco nítida entre monarquía y república española. Ante la situación que vive Cataluña y la propia España los que están desesperados dado que ven su castillo se hunde nos han hecho llamamientos a abrazar las causas monárquicas o republicanas. La causa de España en definitiva. Pero como catalán ha existido mucho trate entre Monarquía y República Española en en cuanto al respecto a nuestra nación? Ninguno ni uno, las dos formas de gobierno han actuado siempre como tope de la voluntad de acontecer Sido de los catalanes. Las dos siempre se han manifestado en contra del que ha expresado la voluntad popular catalana. Por eso que no esperen de mí que mueva un dedo por una República de raíz castellana en España ni siquiera por una *pseudo República Federal que en España nadie se cree. Tampoco que esperen de mí ningún espaldarazo a un Borbón por mucho que haga gestos cara a la galeria como hablar catalán cuando viene al país. Primero porque zoco republicano de convicción y segundo porque ya decidiré próximamente entre Monarquía y República el próximo día 9 de Noviembre. Entre Monarquía Española o entre República Catalana, entre que me gobiernen o gobernarme. Y no tengo ningún tipo de duda sobre que elegir..
Quan èrem republicans... espanyols
Ara m' enrecordo quan tenia 16 anys i just començava a interessar-me per la política. M' enrecordo de com de clara tenia la resposta a la pregunta sobre quina era la meva ideologia. "Republicà d' esquerres" deia i folrava la meva carpeta amb enganxines de la tricolor espanyola... Uns anys més tard i després d' interessar-me per la història del meu país, afegia "federalista" a la resposta.
Quan ets jove i idealista unit a que no has conegut res més l' encant de la II República Espanyola és difícil de combatre: Machado, Lorca, Hernández... La il·lusió d' un poble el dia 14 d' abril després de segles de foscor monàrquica, l' educació, la reforma agraria, les llibertats personals... La República va ser un gran moment per a Espanya que va acabar com va acabar. Però per a Catalunya? Sempre ens han venut la República com la recuperació del nostre autogovern després de 1714 però ens van callar la traició que va patir Macià el mateix 14 d' abril quan va proclamar la República Federal. Tampoc es parla gaire del que va fer el govern republicà amb la voluntat popular expressada a les urnes pel poble català a favor de l' anomenat Estatut de Núria. A Companys, els republicans espanyols mai el van perdonar els fets d' octubre i va acabar a la pressó amb la resta del Govern de Catalunya. I si parlem de modernització del país potser que a Catalunya mirem una mica més enrere: la Mancomunitat.
Avui hem despertat amb la notícia de que Juan Carlos de Borbón abdica a favor del seu fill, el que serà Felip V d' Aragó i VI de Castella. Ràpidament han sortit els tercerviistes i els federalistes a fer un crit d' esperança en una barreja poc nítida entre monarquia i república espanyola. Davant la situació que viu Catalunya i la pròpia Espanya els que estan desesperats donat que veuen el seu castell s' enfonsa ens han fet crides a abraçar les causes monàrquiques o republicanes. La causa d' Espanya en definitiva. Però com a català ha existit gaire tracte entre Monarquia i República Espanyola en quant al respecte a la nostra nació? Cap ni un, totes dues formes de govern han actuat sempre com topall de la voluntat d' esdevenir Estat dels catalans. Totes dues sempre s' han manifestat en contra del que ha expressat la voluntat popular catalana. Per això que no esperin de mi que mogui un dit per una República d' arrel castellana a Espanya ni tan sols per una pseudo República Federal que a Espanya ningú es creu. Tampoc que esperin de mi cap recolzament a un Borbó per molt que faci gestos cara a la gal·leria com parlar català quan ve al país. Primer perquè soc republicà de convicció i segon perquè ja decidiré properament entre Monarquia i República el proper dia 9 de Novembre. Entre Monarquia Espanyola o entre República Catalana, entre que em governin o governar-me. I no tinc cap mena de dubte sobre que triar...
Quan ets jove i idealista unit a que no has conegut res més l' encant de la II República Espanyola és difícil de combatre: Machado, Lorca, Hernández... La il·lusió d' un poble el dia 14 d' abril després de segles de foscor monàrquica, l' educació, la reforma agraria, les llibertats personals... La República va ser un gran moment per a Espanya que va acabar com va acabar. Però per a Catalunya? Sempre ens han venut la República com la recuperació del nostre autogovern després de 1714 però ens van callar la traició que va patir Macià el mateix 14 d' abril quan va proclamar la República Federal. Tampoc es parla gaire del que va fer el govern republicà amb la voluntat popular expressada a les urnes pel poble català a favor de l' anomenat Estatut de Núria. A Companys, els republicans espanyols mai el van perdonar els fets d' octubre i va acabar a la pressó amb la resta del Govern de Catalunya. I si parlem de modernització del país potser que a Catalunya mirem una mica més enrere: la Mancomunitat.
Avui hem despertat amb la notícia de que Juan Carlos de Borbón abdica a favor del seu fill, el que serà Felip V d' Aragó i VI de Castella. Ràpidament han sortit els tercerviistes i els federalistes a fer un crit d' esperança en una barreja poc nítida entre monarquia i república espanyola. Davant la situació que viu Catalunya i la pròpia Espanya els que estan desesperats donat que veuen el seu castell s' enfonsa ens han fet crides a abraçar les causes monàrquiques o republicanes. La causa d' Espanya en definitiva. Però com a català ha existit gaire tracte entre Monarquia i República Espanyola en quant al respecte a la nostra nació? Cap ni un, totes dues formes de govern han actuat sempre com topall de la voluntat d' esdevenir Estat dels catalans. Totes dues sempre s' han manifestat en contra del que ha expressat la voluntat popular catalana. Per això que no esperin de mi que mogui un dit per una República d' arrel castellana a Espanya ni tan sols per una pseudo República Federal que a Espanya ningú es creu. Tampoc que esperin de mi cap recolzament a un Borbó per molt que faci gestos cara a la gal·leria com parlar català quan ve al país. Primer perquè soc republicà de convicció i segon perquè ja decidiré properament entre Monarquia i República el proper dia 9 de Novembre. Entre Monarquia Espanyola o entre República Catalana, entre que em governin o governar-me. I no tinc cap mena de dubte sobre que triar...viernes, 25 de abril de 2014
Un país anomenat Llei
A aquesta alçada de la pel·lícula ja us haureu adonat que el vostre vot o opinió no val absolutament per a res. Ja podeu opinar el que volgueu, ja podeu fer campanyes i anar a manifestacions, ja podeu tenir il·lusió per canviar les coses. Tot és igual, heu anat a petar a la única "democràcia" (perdoneu pel somriure) del món on la llei està per sobre de la voluntat del poble. Sí, és un fenòmen estrany, però Espanya a diferència de la resta de democràcies de tall liberal del món en comptes de dotar-se d' una constitució i unes lleis fruit del pacte i acord d' una sobirania nacional que resideix en el poble va tenir primer unes lleis i una constitució que està per sobre de qualsevol consideració i que pel que sembla són tot el que uneixen aquest pseudopaís.
Espanya és una Constitució i unes Lleis que "sempre guanyen" segons Soraya Sáenz de Santamaría. Fins i tot per sobre del que en un moment donat decideixin els ciutadans que viuen en aquest país. Aquesta concepció de les lleis com quelcom diví i sagrat és una cosa pròpia d' aquells països que tenint dictadors han de justificar-se o bé en el caràcter messiànic del mateix dictador o bé en la supossada imbecilitat d' un poble menor d' edat que està incapacitat per prendre cap decisió per si mateix i necessita unes lleis que prenguin forma de pressó que els impedeixi moure's. Pensava que Espanya ja feia unes quantes dècades que no era així però la petició majoritaria del poble de Catalunya ha tret el maquillatge a una pseudemocràcia que mentre ningú la va qüestionar anava empenyent els anys però que ha acabat quedant superada per tots els esdeveniments viscuts en els últims anys.
PSOE, PP, UPyD... els guardians de les essències espanyoles ens van recordar el dia 8 d' abril que no hi ha de res del que parlar sobre el que nosaltres volem. Vam tenir la desgràcia d' anar a perdre un parell de guerres contra un país en el que el ciutadà no existeix i no només està sotmés a la llei si no que està condemnat a patir-la pels segles. Si partim d' aquesta base de considerar que la Llei sempre guanya i que està per sobre dels ciutadans i aquests no poden fer res per escapar de la mateixa tot i que majoritariament ho demanin, hem de considerar que o bé la llei va ser enviada per algun èsser superior que sap més que nosaltres de tot i que té clar que ens convé en cada moment o bé que els que van fer aquestes lleis i també els que les van aprovar eren una mena de Déus. I a aquestes alçades ningú, per molt que es creguin que som idiotes ens pot fer creure que Manuel Fraga era Zeus...
Però suposso que tota aquesta retòrica de les lleis supremes realment més que per espantar-nos és per creure que ells tenint les lleis fetes per si mateixos tenen la raó. Però no, el món no funciona així. Cap llei pot parar a un poble que vol canviar-la o que vol passar per sobre si la considera injusta. La llei per si mateixa no pot fer absolutament res contra la voluntat manifestada per un poble, en aquest cas el català per votar i canviar les coses. Canviar-les fins al punt de que en la futura República cap Llei serveixi per intentar frenar les aspiracions democràtiques del poble, ja que no val la pena formar part d' un país on la Llei està per sobre de la voluntat dels ciutadans
Espanya és una Constitució i unes Lleis que "sempre guanyen" segons Soraya Sáenz de Santamaría. Fins i tot per sobre del que en un moment donat decideixin els ciutadans que viuen en aquest país. Aquesta concepció de les lleis com quelcom diví i sagrat és una cosa pròpia d' aquells països que tenint dictadors han de justificar-se o bé en el caràcter messiànic del mateix dictador o bé en la supossada imbecilitat d' un poble menor d' edat que està incapacitat per prendre cap decisió per si mateix i necessita unes lleis que prenguin forma de pressó que els impedeixi moure's. Pensava que Espanya ja feia unes quantes dècades que no era així però la petició majoritaria del poble de Catalunya ha tret el maquillatge a una pseudemocràcia que mentre ningú la va qüestionar anava empenyent els anys però que ha acabat quedant superada per tots els esdeveniments viscuts en els últims anys.
PSOE, PP, UPyD... els guardians de les essències espanyoles ens van recordar el dia 8 d' abril que no hi ha de res del que parlar sobre el que nosaltres volem. Vam tenir la desgràcia d' anar a perdre un parell de guerres contra un país en el que el ciutadà no existeix i no només està sotmés a la llei si no que està condemnat a patir-la pels segles. Si partim d' aquesta base de considerar que la Llei sempre guanya i que està per sobre dels ciutadans i aquests no poden fer res per escapar de la mateixa tot i que majoritariament ho demanin, hem de considerar que o bé la llei va ser enviada per algun èsser superior que sap més que nosaltres de tot i que té clar que ens convé en cada moment o bé que els que van fer aquestes lleis i també els que les van aprovar eren una mena de Déus. I a aquestes alçades ningú, per molt que es creguin que som idiotes ens pot fer creure que Manuel Fraga era Zeus...
Però suposso que tota aquesta retòrica de les lleis supremes realment més que per espantar-nos és per creure que ells tenint les lleis fetes per si mateixos tenen la raó. Però no, el món no funciona així. Cap llei pot parar a un poble que vol canviar-la o que vol passar per sobre si la considera injusta. La llei per si mateixa no pot fer absolutament res contra la voluntat manifestada per un poble, en aquest cas el català per votar i canviar les coses. Canviar-les fins al punt de que en la futura República cap Llei serveixi per intentar frenar les aspiracions democràtiques del poble, ja que no val la pena formar part d' un país on la Llei està per sobre de la voluntat dels ciutadans
jueves, 20 de marzo de 2014
Històries d' un independentista a Madrid: El dinar d' empresa...
Primer de tot i abans d' entrar en matèria, vull deixar clar que aquesta no és una entrada contra la ciutat de Madrid ni molt menys contra els madrilenys. A Madrid li dec dues de les meves experiències professionals que he tingut i mai podré opinar malament d' aquesta ciutat que recomano conèixer a fons. Dels madrilenys tampoc puc parlar malament, tot i que en el 90% dels casos no coincidim políticament en linees generals són bona gent i gent que intenta fer-te sentir còmode a la seva ciutat.
Anem al tema, dinar d' una empresa consultora de Madrid a la seva seu situada en l' anomenada "Milla de oro", 12 comensals seleccionats com a representació de cadascú dels projectes que té en marxa l' empresa, ambient jove i principalment madrileny, els únics forasters som un basc, una romanesa, una noia valenciana i jo. El dinar va en la línea en la que solen anar aquestes coses: els caps parlen, alguns els hi fan una mica la pilota i la majoria callem i només esperem que s' acabi aquell tràmit. Parlen de temes d' empresa i comencen els temes d' actualitat parlant d' Ucraïna. Divisió d' opinions uns creuen que Rússia és el diable i altres que la UE després de carregar-se el govern de Kiev no té autoritat moral per dir-li res als russos. La gent té força informació i l' interncanvi d' opinions és interessant. De sobte el cap em diu que em presenti a la resta ja que soc el nou. Començo dient el meu nom i dient que soc de Barcelona. Ja no puc dir res més, el cap diu "nosotros perdiendo el tiempo hablando de Ucrania y tenemos un catalán aquí... cuentanos...". Jo ja m' imaginava per on anaven els trets però per tal de que veies que m' incomodava el tema li he dit que de que volia que parlés. Es veu que no ho exterioritzo força bé això de la incomoditat. "De que va a ser hombre, del tema catalán" ("el tema catalán" és tot allò que té a veure amb la independència aqui a Madrid). Els hi dic que aqui no els arriba realment la informació del que està passant i que no s' adonen de la trascendència i de la força del que està passant a Catalunya. M' interrompen i ja no he pogut parlar més. No m' han deixat. Quan volia rebatre alguna de les bajanades que deien la resta de comensals (tots menys la noia d' Alacant, s' ha de dir) automàticament algú cridava més i ja no podia continuar. Per uns instants m' he sentit a un debat de 13 TV... Comencem a analitzar que opinaven del "tema catalán":
- Nacionalisme exacerbat: Un dels punts que defensaven amb més vehemència era el fet de que els catalans som uns ultranacionalistes embogits a l' estil dels serbis i de... sí, ho heu encertat els nazis. Ells no creuen que hi hagi gent que no sigui catalana de soca-rel que pugui defensar la independència i no ser catalanoparlant (bé realment hi ha certa teòria de que realment catalanoparlant no és ningú a Catalunya, que realment ho fem per fotre i per diferenciar-nos en una absurditat com aquesta quan podem parlar una llengua amb mil·lions de parlants...). Quan els he parlat de "Súmate" m' han dit que no s' ho creien i que en cas de que fos veritat aquesta gent es volia fer perdonar el fet de no ser purs. Després ha vingut el tema nacionalisme-esquerres i dretes i el diagnòstic és clar: els catalans som ultradretans i és una llàstima perquè semblàvem "gente alfabetizada" (literal). Quan els he parlat del nacionalisme espanyol i de que l' esquerra anacional de la que parlen ells no existeix, alguns s' han callat perquè no sabien per on sortir i altres han negat l' existència del nacionalisme espanyol. Ser espanyol és un tema de pertinença, ser català en canvi és nacionalisme. Els que penseu que ha sortit el tema de "el nacionalismo se cura viajando" l' heu encertada. Ha sortit i els he enrecordat que èrem els que més viatjàvem d' Espanya i no s' ho han cregut. Clar, no saben ni si estem alfabetitzats com per entrar en aquest tipus de dades...
- Mas, el cabdill i Dreta Patriótica de Catalunya (abans ERC): M' ha donat temps a dir que Mas era un peó de tot això i que de veritat qui tirava del carro era el poble. No crec que us tingui que dir que no s' ho han cregut. Mas és un embogit de la vida al qual algú (no saben qui) li està pagant per portar-nos a tots a l' escorxador. És el manipul·lador perfecte al lloc perfecte, una societat idiotitzada i fanàtica que segueix al gran lider. Esquerra Republicana a més mai no ha sigut ni Esquerra ni Republicana per això s' ha d' anomenar Dreta Patriótica de Catalunya.
- Esteu bojos, el món tendeix a globalitzar-se: Doncs això, som una rara avis i una colla d' estúpids als que ens pot l' odi donat que en comptes d' unificar-nos i assimilar-nos a ells (com hauria de fer Portugal ha dit un amb l' aprovació de la resta) sortim amb coses que ells consideren folcklorismes gens racionals. Quan els hi dic que jo veig per enlloc aquesta supossada unificació a nivell europeu em diuen que estic cec. 30 minuts abans s' estaven queixant tots de que no hi havia política exterior comuna per culpa dels estats. Curiós que la seva supossada globalització implica que Madrid continuii siguent el centre de tot a nivell ibèric i també si es pot europeu. Vaja, que nosaltres hem de deixar de lluitar pels nostres interessos però ells no tant.
- Anirem a l' escorxador i després voldrem tornar i Espanya ens haurà d' acceptar: Aquí parteixen de la base de que Catalunya és una comunitat subsidiada que viu gràcies als diners que l' Estat en la seva magnanimitat ens atorga. Som gent subvencionada i rescatada que no aporta res i rep molt. A Espanya li costa molta pasta Catalunya i a sobre ens queixem m' ha espetat el basc (m' he rigut i li he parlat del Concert Econòmic i alguns madrilenys m' han recolzat). Una noia em preguntava si ens ho havíem plantejat bé si la gent sabia que moriríem de fam (literal). Li he explicat que es fan estudis i que hi ha gent rellevant del món acadèmic i internacional que consideren que Catalunya és viable i la majoria no s' ho han cregut i altres m' han dit que quant cobraven de la Generalitat. Han sortit les Olimpiades que "ells ens van pagar" i que Madrid no va gaudir. Ni una paraula de la T4, del Museo del Prado o de tota l' Administració de l' Estat centralitzada aquí... La majoria d' ells esperven que quan ens enfonsem econòmicament Espanya ens hauria de deixar a la merda i no acceptar la nostra tornada però malauradament creu que ens deixarien tornar i ens haurien de mantenir un altre cop.
- Calaix de sastre: Abans de continuar us vull possar en situació i destacar un altre cop que tothom allà tenia estudis superiors. No us ho creureu quan us digui que ha sortit el tema del Barça i la Lliga Espanyola. És una de les coses bones d' Espanya de la qual els catalans no ens volem desprendre tot i ser independentistes. Això i els diners dels espanyols. És a dir ells creuen que volem una independència a la carta consistent en continuar mamant d' Espanya i amb el Barça a la Lliga però independents en la resta de temes i això mai. Si ens independitzem ho farem amb aranzels (no s' han cregut que el 60% de les exportacions terrestres d' Espanya surten per Catalunya i que pagarien aranzels i que França no té perquè cobrar aranzels a Catalunya), expulsats de la UE i pagant el deute (els he intentat explicar que això era impossible en matèria de successió d' Estats però no m' han deixat acabar, no s' esperaven que coneixés la Convenció de Viena...)
- Conclusió sobre el que ells pensen: Realment no saben si es farà o no la consulta però estan segurs de que ni Espanya ni la UE ho permetrà a més esperen que regni el "seny" i ens adonem a temps de que morirem de gana. En cap moment cap d' ells ha parlat de terceres vies o de reformar l' Estat, aqui això ni es planteja de fet crec que la única reforma que contemplen és la de centralitzar més l' Estat (de fet consideren que no es pot deixar l' educació en mans dels pèrfids nacionalistes). Aquesta gent oscil·la entre la mà dura i el no fer res i que en algun moment remetin els efectes de la droga que Artur Mas ens ha fotut al Cola-Cao.
- Conclusió personal: No tenen ni idea del que passa a Catalunya i el que és pitjor, tampoc volen conèixer res al respecte. Ells consideren que qualsevol opinió catalana que no signés Albert Rivera com a pròpia és fruit de la idiotesa o bé de la manipul·lació mental que hem patit desde petits. No ens temen (o ho fan veure) perquè ens consideren uns interessats que en el moment de la veritat ens vendrem per un plat de llenties. Ells no veuen que la gestió del tema de l' Estatut fos nefasta, tampoc entenen perquè ens enroquem en el tema del català o perquè diem que tenim un tracte fiscal injust. No ens coneixen, per a molts Angola és tan propera com Catalunya en tots els sentits som una cosa que està allà i que no entenen per quin motiu no hem volgut gaudir majoritariament de ser espanyols, potser per enveja cap a Madrid es diuen. Marxem, no hi ha pedagògia a fer que no passi per no fer-se perdonar pel fet de ser catalans. I no sé vosaltres, però jo per aquí no passo.
Anem al tema, dinar d' una empresa consultora de Madrid a la seva seu situada en l' anomenada "Milla de oro", 12 comensals seleccionats com a representació de cadascú dels projectes que té en marxa l' empresa, ambient jove i principalment madrileny, els únics forasters som un basc, una romanesa, una noia valenciana i jo. El dinar va en la línea en la que solen anar aquestes coses: els caps parlen, alguns els hi fan una mica la pilota i la majoria callem i només esperem que s' acabi aquell tràmit. Parlen de temes d' empresa i comencen els temes d' actualitat parlant d' Ucraïna. Divisió d' opinions uns creuen que Rússia és el diable i altres que la UE després de carregar-se el govern de Kiev no té autoritat moral per dir-li res als russos. La gent té força informació i l' interncanvi d' opinions és interessant. De sobte el cap em diu que em presenti a la resta ja que soc el nou. Començo dient el meu nom i dient que soc de Barcelona. Ja no puc dir res més, el cap diu "nosotros perdiendo el tiempo hablando de Ucrania y tenemos un catalán aquí... cuentanos...". Jo ja m' imaginava per on anaven els trets però per tal de que veies que m' incomodava el tema li he dit que de que volia que parlés. Es veu que no ho exterioritzo força bé això de la incomoditat. "De que va a ser hombre, del tema catalán" ("el tema catalán" és tot allò que té a veure amb la independència aqui a Madrid). Els hi dic que aqui no els arriba realment la informació del que està passant i que no s' adonen de la trascendència i de la força del que està passant a Catalunya. M' interrompen i ja no he pogut parlar més. No m' han deixat. Quan volia rebatre alguna de les bajanades que deien la resta de comensals (tots menys la noia d' Alacant, s' ha de dir) automàticament algú cridava més i ja no podia continuar. Per uns instants m' he sentit a un debat de 13 TV... Comencem a analitzar que opinaven del "tema catalán":
- Nacionalisme exacerbat: Un dels punts que defensaven amb més vehemència era el fet de que els catalans som uns ultranacionalistes embogits a l' estil dels serbis i de... sí, ho heu encertat els nazis. Ells no creuen que hi hagi gent que no sigui catalana de soca-rel que pugui defensar la independència i no ser catalanoparlant (bé realment hi ha certa teòria de que realment catalanoparlant no és ningú a Catalunya, que realment ho fem per fotre i per diferenciar-nos en una absurditat com aquesta quan podem parlar una llengua amb mil·lions de parlants...). Quan els he parlat de "Súmate" m' han dit que no s' ho creien i que en cas de que fos veritat aquesta gent es volia fer perdonar el fet de no ser purs. Després ha vingut el tema nacionalisme-esquerres i dretes i el diagnòstic és clar: els catalans som ultradretans i és una llàstima perquè semblàvem "gente alfabetizada" (literal). Quan els he parlat del nacionalisme espanyol i de que l' esquerra anacional de la que parlen ells no existeix, alguns s' han callat perquè no sabien per on sortir i altres han negat l' existència del nacionalisme espanyol. Ser espanyol és un tema de pertinença, ser català en canvi és nacionalisme. Els que penseu que ha sortit el tema de "el nacionalismo se cura viajando" l' heu encertada. Ha sortit i els he enrecordat que èrem els que més viatjàvem d' Espanya i no s' ho han cregut. Clar, no saben ni si estem alfabetitzats com per entrar en aquest tipus de dades...
- Mas, el cabdill i Dreta Patriótica de Catalunya (abans ERC): M' ha donat temps a dir que Mas era un peó de tot això i que de veritat qui tirava del carro era el poble. No crec que us tingui que dir que no s' ho han cregut. Mas és un embogit de la vida al qual algú (no saben qui) li està pagant per portar-nos a tots a l' escorxador. És el manipul·lador perfecte al lloc perfecte, una societat idiotitzada i fanàtica que segueix al gran lider. Esquerra Republicana a més mai no ha sigut ni Esquerra ni Republicana per això s' ha d' anomenar Dreta Patriótica de Catalunya.
- Esteu bojos, el món tendeix a globalitzar-se: Doncs això, som una rara avis i una colla d' estúpids als que ens pot l' odi donat que en comptes d' unificar-nos i assimilar-nos a ells (com hauria de fer Portugal ha dit un amb l' aprovació de la resta) sortim amb coses que ells consideren folcklorismes gens racionals. Quan els hi dic que jo veig per enlloc aquesta supossada unificació a nivell europeu em diuen que estic cec. 30 minuts abans s' estaven queixant tots de que no hi havia política exterior comuna per culpa dels estats. Curiós que la seva supossada globalització implica que Madrid continuii siguent el centre de tot a nivell ibèric i també si es pot europeu. Vaja, que nosaltres hem de deixar de lluitar pels nostres interessos però ells no tant.
- Anirem a l' escorxador i després voldrem tornar i Espanya ens haurà d' acceptar: Aquí parteixen de la base de que Catalunya és una comunitat subsidiada que viu gràcies als diners que l' Estat en la seva magnanimitat ens atorga. Som gent subvencionada i rescatada que no aporta res i rep molt. A Espanya li costa molta pasta Catalunya i a sobre ens queixem m' ha espetat el basc (m' he rigut i li he parlat del Concert Econòmic i alguns madrilenys m' han recolzat). Una noia em preguntava si ens ho havíem plantejat bé si la gent sabia que moriríem de fam (literal). Li he explicat que es fan estudis i que hi ha gent rellevant del món acadèmic i internacional que consideren que Catalunya és viable i la majoria no s' ho han cregut i altres m' han dit que quant cobraven de la Generalitat. Han sortit les Olimpiades que "ells ens van pagar" i que Madrid no va gaudir. Ni una paraula de la T4, del Museo del Prado o de tota l' Administració de l' Estat centralitzada aquí... La majoria d' ells esperven que quan ens enfonsem econòmicament Espanya ens hauria de deixar a la merda i no acceptar la nostra tornada però malauradament creu que ens deixarien tornar i ens haurien de mantenir un altre cop.
- Calaix de sastre: Abans de continuar us vull possar en situació i destacar un altre cop que tothom allà tenia estudis superiors. No us ho creureu quan us digui que ha sortit el tema del Barça i la Lliga Espanyola. És una de les coses bones d' Espanya de la qual els catalans no ens volem desprendre tot i ser independentistes. Això i els diners dels espanyols. És a dir ells creuen que volem una independència a la carta consistent en continuar mamant d' Espanya i amb el Barça a la Lliga però independents en la resta de temes i això mai. Si ens independitzem ho farem amb aranzels (no s' han cregut que el 60% de les exportacions terrestres d' Espanya surten per Catalunya i que pagarien aranzels i que França no té perquè cobrar aranzels a Catalunya), expulsats de la UE i pagant el deute (els he intentat explicar que això era impossible en matèria de successió d' Estats però no m' han deixat acabar, no s' esperaven que coneixés la Convenció de Viena...)
- Conclusió sobre el que ells pensen: Realment no saben si es farà o no la consulta però estan segurs de que ni Espanya ni la UE ho permetrà a més esperen que regni el "seny" i ens adonem a temps de que morirem de gana. En cap moment cap d' ells ha parlat de terceres vies o de reformar l' Estat, aqui això ni es planteja de fet crec que la única reforma que contemplen és la de centralitzar més l' Estat (de fet consideren que no es pot deixar l' educació en mans dels pèrfids nacionalistes). Aquesta gent oscil·la entre la mà dura i el no fer res i que en algun moment remetin els efectes de la droga que Artur Mas ens ha fotut al Cola-Cao.
- Conclusió personal: No tenen ni idea del que passa a Catalunya i el que és pitjor, tampoc volen conèixer res al respecte. Ells consideren que qualsevol opinió catalana que no signés Albert Rivera com a pròpia és fruit de la idiotesa o bé de la manipul·lació mental que hem patit desde petits. No ens temen (o ho fan veure) perquè ens consideren uns interessats que en el moment de la veritat ens vendrem per un plat de llenties. Ells no veuen que la gestió del tema de l' Estatut fos nefasta, tampoc entenen perquè ens enroquem en el tema del català o perquè diem que tenim un tracte fiscal injust. No ens coneixen, per a molts Angola és tan propera com Catalunya en tots els sentits som una cosa que està allà i que no entenen per quin motiu no hem volgut gaudir majoritariament de ser espanyols, potser per enveja cap a Madrid es diuen. Marxem, no hi ha pedagògia a fer que no passi per no fer-se perdonar pel fet de ser catalans. I no sé vosaltres, però jo per aquí no passo.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)