Nosaltres, els incrèduls

Mentre us escric aquestes línies trona i plou amb viurulència a Madrid, si em cregués l' unionisme més tronat diria que Déu realment és espanyol i que comença a estar fins dalt de la incompetència i innoperància dels seus compatriotes. El més segur és que només plogui com un fenòmen meteorològic. Però mai se sap que és veritat o mentida en aquest Estat que volia ser Nació i que no van entendre que podria ser més profitós ser una suma de diferents que una opa hostil als diferents. I no se sap mai perquè algú no vol que es sapigui, així només es pot entendre que els mitjans et diguin el 25 de Novembre de 2012 que Mas sortia tocat de mort o que el 25 de maig passat et diguin que el sobiranisme es va fotre de morros amb la crua realitat i Mas continui presidint la Generalitat amb una ERC a l' alça mentre la gent fuig de l' unionisme com pot i sense massa ordre. Tampoc es pot entendre com la "marxa" del Duran significava un cop mortal pel sobiranisme i a la vegada els únics que van sortir a plorar la seva marxa eren els unionistes, especialment els del  PP. Es va plorar més la marxa de Duran al carrer Génova que a la seu d' Unió, potser perquè aquests últims ja sabien des de feia messos que l' órdago (aquesta paraula té traducció al català?) del Duran havia acabat amb partida per Castellà i cia? Vaja pels sobiranistes o pel sector que no vol trencar amb CDC ni renunciar a ser partit de govern nacional i municipal pels negocis personals d' un líder que a l' hora de la veritat era només façana... La qüestió és que CDC sembla que ha passat a l' atac amb el tema Duran i a Unió en altres temps tant garant de la seva autonomia de partit no ha sortit ningú a demanar trencar el pacte... Curiós si més no.

El cas de Navarro també és força curiós, l' home que fa unes setmanes i després de treure els pitjors resultats de la història del seu partit va dir que "la via federal estava més viva que mai perquè era l' única amb possibilitats" ha dimitit i ho fa amb el PSOE pensant que el seu pseudofederalisme anava molt lluny i amb part de la militància amb peu i mig fora pel gir espanyolista del partit. El PSC no es va creure el "Procés", com tampoc ho fa gran part d' ICV i van pensar que realment el futur era competir amb Ciudadanos per l' unionisme més tronat. Es van creure allò de les majories silencioses i ara estan on estan, de la rellevància a la mediocritat... I sense estació intermitja.

Semblava que el Procés (no m' agrada el terme, però sembla que ha fet fortuna) no anava seriosament o això ens han fet creure desde les Espanyes amb titulars falsejats i també desde el nostre sector reaccionari, aquell que deia que no s' havia de votar a les europees o que no havent votat a tal partit els catalans havíem decidit aniquil·lació. Pobres diables, quina insuficiència de capacitat analítica i quin ego. Ego, només comparables a aquells que ens han volgut fer creure que una altra Espanya respectuosa amb la nostra consciència nacional i que ens aportaria tots els rèdits que la sobirania aporta als Estats independents era possible. Ens ho van vendre primer en una mena de reforma federal d' un Estat que no es va creure mai ningú, després i aprofitant la marxa del Borbó major del regne ens ho van disfressar d' una república sense valors republicans, d' un engendre sense cap ni peus pel qual havíem de renunciar a tot amb un xec en blanc que tants cops hem entregat.  La República Espanyola Confederal i Hiperguai ha durat una setmana, el que l' stablishment espanyol ha trigat en pactar tot per una sessió al Congreso. I no patiu que no passarà d' aqui ja que a ningú l' interessa realment presentar-se a unes eleccions constituents en aquests moments: Al PP amb l' amenaça de l' esquerra i de l' independentisme català? Al PSOE en plena PSOKització? A IU perquè Podemos (quina aparició i en que moment!) en qüestió d' un mes els espatlli el discurs de dècades? Només un suicida obriria la Constitució en aquests moments.

I perquè no parlar també de nosaltres? Els més incrèduls (aquells que sempre dubten de tot) diran que amb 4 canyes hem arribat lluny però que tard o d' hora algú ens la fotrà. La realitat és que ara per ara res sembla contradir les enquestes que diuen que som majoria i l' unionisme ja no es pot agafar a la desmobilització de les seves bases. Ho podia haver fet el 25N, però aquestes es van mobilitzar (70% de participació) i van palmar. No ho poden fer després de la Via Catalana i amb data i pregunta ja sobre la taula quan l' amenaça independentista ja és del tot real i fins i tot es permet el luxe de fer resultats espectaculars als seus feus. Els catalans som així, no creiem massa en nosaltres mateixos i per no pensar que som majoria (ens fa vertígen), preferim pensar que els altres no van a votar,ni es manifesten, ni estan a les xarxes abans de pensar que potser l' unionisme no és atractiu i en temps de canvis ningú el vol comprar. Hem rebut tantes hòsties al llarg de la història que no podem que tenim el futur a les nostres mans i que potser no ho estem fent tan malament, que podríem millorar i que hem de picar molta pedra encara però que potser no som els perdedors d' aquesta història si no l' antiheroi  que fruit d' una sèrie de casualitats (aparició de Podemos, PP majoria absoluta, PSOE enfonsat...) acaba petonejant a la lider de les animadores el dia del ball de promoció que té lloc un 9 de novembre diguem que de 2014...

Cuando éramos republicanos...españoles

Ahora me acuerdo de cuando tenía 16 años y justo empezaba a interesarme por la política. Me acuerdo de cómo de clara tenía la respuesta a la pregunta sobre qué era mi ideología. "Republicano de izquierdas" decía y forraba mi carpeta con pegatinas de la tricolor española... Unos años más tarde y después de interesarme por la historia de mi país, añadía "federalista" a la respuesta.

Cuando eres joven e idealista unido a que no has conocido nada más el encanto de la II República Española es difícil de combatir:  Machado, Lorca, Hernández... La ilusión de un pueblo el día 14 de abril después de siglos de oscuridad monárquica, la educación, la reforma agraria, las libertades personales... La República fue un gran momento para España que acabó como acabó. Pero para Cataluña? Siempre nos han vendido la República como la recuperación de nuestro autogobierno después de 1714 pero nos callaron, la traición que sufrió Macià el mismo 14 de abril cuando proclamó la República Federal. Tampoco se habla mucho del que hizo el gobierno republicano con la voluntad popular expresada a las urnas por el pueblo catalán a favor del llamado Estatuto de Núria. A Companys, los republicanos españoles nunca lo perdonaron los hechos de octubre y acabó en la cárcel con el resto del Gobierno de Cataluña. Y si hablamos de modernización del país quizás que en Cataluña miramos algo más atrás: la Mancomunidad.

Hoy hemos despertado con la noticia de que Juan Carlos de Borbón abdica a favor de su hijo, el que será Felip V de Aragón y VI de Castilla. Rápidamente han salido los tercerviistas y los federalistas a hacer un grito de esperanza en una mezcla poco nítida entre monarquía y república española. Ante la situación que vive Cataluña y la propia España los que están desesperados dado que ven su castillo se hunde nos han hecho llamamientos a abrazar las causas monárquicas o republicanas. La causa de España en definitiva. Pero como catalán ha existido mucho trate entre Monarquía y República Española en en cuanto al respecto a nuestra nación? Ninguno ni uno, las dos formas de gobierno han actuado siempre como tope de la voluntad de acontecer Sido de los catalanes. Las dos siempre se han manifestado en contra del que ha expresado la voluntad popular catalana. Por eso que no esperen de mí que mueva un dedo por una República de raíz castellana en España ni siquiera por una *pseudo República Federal que en España nadie se cree. Tampoco que esperen de mí ningún espaldarazo a un Borbón por mucho que haga gestos cara a la galeria como hablar catalán cuando viene al país. Primero porque zoco republicano de convicción y segundo porque ya decidiré próximamente entre Monarquía y República el próximo día 9 de Noviembre. Entre Monarquía Española o entre República Catalana, entre que me gobiernen o gobernarme. Y no tengo ningún tipo de duda sobre que elegir..

Quan èrem republicans... espanyols

Ara m' enrecordo quan tenia 16 anys i just començava  a interessar-me per la política. M' enrecordo de com de clara tenia la resposta a la pregunta sobre quina era la meva ideologia. "Republicà d' esquerres" deia i folrava la meva carpeta amb enganxines de la tricolor espanyola... Uns anys més tard i després d' interessar-me per la història del meu país, afegia "federalista" a la resposta.

Quan ets jove i idealista unit a que no has conegut res més l' encant de la II República Espanyola és difícil de combatre: Machado, Lorca, Hernández... La il·lusió d' un poble el dia 14 d' abril després de segles de foscor monàrquica, l' educació, la reforma agraria, les llibertats personals... La República va ser un gran moment per a Espanya que va acabar com va acabar. Però per a Catalunya? Sempre ens han venut la República com la recuperació del nostre autogovern després de 1714 però ens van callar la traició que va patir Macià el mateix 14 d' abril quan va proclamar la República Federal. Tampoc es parla gaire del que va fer el govern republicà amb la voluntat popular expressada a les urnes pel poble català a favor de l' anomenat Estatut de Núria. A Companys, els republicans espanyols mai el van perdonar els fets d' octubre i va acabar a la pressó amb la resta del Govern de Catalunya. I si parlem de modernització del país potser que a Catalunya mirem una mica més enrere: la Mancomunitat.

Avui hem despertat amb la notícia de que Juan Carlos de Borbón abdica a favor del seu fill, el que serà Felip V d' Aragó i VI de Castella. Ràpidament han sortit els tercerviistes i els federalistes a fer un crit d' esperança en una barreja poc nítida entre monarquia i república espanyola. Davant la situació que viu Catalunya i la pròpia Espanya els que estan desesperats donat que veuen el seu castell s' enfonsa ens han fet crides a abraçar les causes monàrquiques o republicanes. La causa d' Espanya en definitiva. Però com a català ha existit gaire tracte entre Monarquia i República Espanyola en quant al respecte a la nostra nació? Cap ni un, totes dues formes de govern han actuat sempre com topall de la voluntat d' esdevenir Estat dels catalans. Totes dues sempre s' han manifestat en contra del que ha expressat la voluntat popular catalana. Per això que no esperin de mi que mogui un dit per una República d' arrel castellana a Espanya ni tan sols per una pseudo República Federal que a Espanya ningú es creu. Tampoc que esperin de mi cap recolzament a un Borbó per molt que faci gestos cara a la gal·leria com parlar català quan ve al país. Primer perquè soc republicà de convicció i segon perquè ja decidiré properament entre Monarquia i República el proper dia 9 de Novembre. Entre Monarquia Espanyola o entre República Catalana, entre que em governin o governar-me. I no tinc cap mena de dubte sobre que triar...