12 de septembre

Diuen, que després de la capitul·lació de Barcelona l' Onze de Setembre de 1714, els barcelonins no van dubtar en obrir les seves botigues, els mercats i de fer la vida més normal que es podia fer després d' anys de guerra i messos de setge. Vençuts si, però humil·liats mai.

Aquest Onze de Setembre, Catalunya va llençar un missatge clar i contundent a Espanya i al Món. Els catalans ja estem farts de ser una excepció entre les nacions del planeta i davant de la incomprensió que ens regala Espanya nosaltres responem independència o el que és mateix, llibertat. Aquest no és un missatge d' odi contra Espanya (a la manifestació ningú es va enrecordar del país veí) ni contra els espanyols, és un missatge d' amor al nostre país. Un missatge de superivivència d' una nació petita que no ho ha tingut fàcil per sobreviure i que tot i així ha arribat al moment més decisiu de la seva història moderna amb ganes de lluitar pacificament per la llibertat que tants cops ens ha estat esquiva.

El Món va viure impressionat com 1.500.000 ciutadans d' un país de 7 mil·lions sortien al carrer reclamant als seus liders que es deixin de romanços i caminin conjuntament amb el seu poble cap a la llibertat o si més no cap a l' exercici de la democràcia plena que és poder decidir com ens volem organitzar i que volem ser.

Molta gent tenint en compte l' èxit segur de la Marxa de la Diada possaven l' accent en el que succeïria el dia després, ahir. I ahir van passar algunes coses: el president va començar a creure's estadista tot i que encara no va actuar com a tal, l' independentisme va recordar que encara hem de picar molta pedra, el PSC-PSOE no va recuperar l' oremus i cada cop fa més pudor a partit unionista d' esquerres i el PP i Ciutadans incapacitat per donar una resposta equiparable a la demostració independentista, es limiten a fer el ridícul parlant de duanes, catalunyes reals i demès qüestions d' aquest nivell marcat per la premsa dura madrilenya.

Però potser ha sigut aquest 13 de setembre, quan realment hem vist que alguna cosa està a punt de succeir a Catalunya, per primer cop un President de la Generalitat ha parlat a Madrid clarament (bé, amb tota la claritat que pot tenir un convergent en aquesta matèria) de que la relació entre Espanya i Catalunya està morta i de que aquest país ha de buscar una solució que passa per la llibertat. Segurament Artur Mas veuria aquell cartell que deia "Vostè escull: o Heroi o Traidor" i ha començat que ell i el poble al qual governa tenen destinada una pàgina gloriosa a la nostra història. En front tenim un Govern espanyol intransigent que no s' adona de res i que en comptes d' intentar buscar la pau ruixa amb benzina els ànims dels catalans. És a dir, ara o mai.



La sensació de que Catalunya va entrar en una autovia (bé, una autopista ja que parlem d' aquest país) on la direcció és clara cada cop convenç a més catalans. Segurament els catalans del 12 de setembre de 1714 es començarien a sentir orgullosos de nosaltres.