Què no es torni a repetir!

Han passat ja unes setmanes desà de les eleccions del 25 de novembre, tots ho sabem ja el que va passar i per tant no faré un altre post per explicar això ni la situació que queda (m' espero a que s' acabi de formar el govern per fer-ho) simplement dirè que a mi els resultats em van agradar i ho van fer perquè amb una participació record continuem guanyant i sobradament. Perquè la por que molts teniem de que CiU s' aprofités de l' independentisme per pactar qualsevol cosa es va esbair  a més la primera i la 2a força són sobiranistes i per primer cop tenim com a principal força d' esquerres un partit independentista.

Fet aquest petit resum parlaré del que de veritat m' amoïna de tot això i és que crec que la nostra campanya va ser molt i molt fluixa. Jo mateix ho vaig denunciar al poc de començar: ens estàvem deixar atacar i nosaltres desde l' atalaia de la raó (que la tenim) vam deixar fer, pensant que la mentida i la por no faria res en una societat com la catalana. Ens vam equivocar, per sort no tenim que lamentar-nos de res i aquest toc d' atenció ens pot servir per en el moment de la veritat quan ens juguem la independència als carrers rectifiquem i apliquem la justícia poètica de qui es sap dominant de la veritat i la raó. Analitzem alguns dels errors que vam comentre:

1- Nul enfrontament al discurs de la por: per mi un dels errors claus que no es pot tornar a repetir és permetre la impunitat total amb que Camacho, Rivera i d' altres van anar escampant mentides a llocs molt concrets i nosaltres també contestàvem però ho feiem en llocs concrets. La diferència: ells van anar a casals d' avis, a casals d' immigrants i als barris amb major proporció de votants i menor nivell cultural. Nosaltres ho vam fer desde el Singulars, el Bloc de Sala i Martin o el Col·lectiu Wilson... totes elles eines molt bones però que arriben bàsicament als convençuts (i crec que són necessàries perquè ens proporcionen arguments per anar al carrer a explicar-nos). Cap declaració oficial, cap discurs de ningú a Santa Coloma o Rubí dient la veritat (com s' ha demostrat): que les pensions corrien més risc a Espanya que a Catalunya, que no hi haurà fronteres entre Catalunya i Espanya com no hi ha entre cap país europeu o que els inmigrants podran tenir el mateix tracte que ara perquè podrem signar convenis.
Només dos elements del discurs de la por van sortir malament a l' unionisme (tampoc són infalibles): agricultura i el tema dels títols universitaris. El primer cas perquè es tracta d' un col·lectiu ja posicionat de per se i el segón perquè la gent va trigar dos minuts en denunciar com de grotesc era tot això.

2- No vam saber fer campanya als barris: Aquest és un dels temes que sincerament més em preocupa i que també crec que té una solució més fàcil i hi confio en l' ANC entre d' altres per solucionar-lo. Fem un munt d' actes independentistes, tots molt útils i que ajuden molt, però perquè no anem als barris de l' AMB i l' AMT? En aquests barris hi ha un munt de potencials votants que no tenen ni idea del que els pot aportar la independència a la seva vida i és que ningú ha anat al seu carrer a explicar-lis ni l' espoli, ni la falta de respecte institucional, ni el potencial d' aquest país... Els únics missatges que els arriben són els d' aquells que els diuen que no cobraran les pensions, que els obligarem a parlar català o que no podran anar al poble a l' estiu. Jo que visc a Badalona i em moc bastant per la Salut, Santa Coloma... escolto un munt de gent desitjosa de ser independentista però que necessiten explicacions. Jo mateix he parlat amb gent i un cop els he explicat que els independentistes volem el bé de tots i els he fet veure que no els volem impossar res o que podran continuar anant a Espanya com ara van a Andorra per exemple ho han vist clar.
Cal una campanya carrer a carrer si fa falta, en la seva llengua i explicant qüestions molt bàsiques.

3- La batalla dels mitjans: No hem entès que estem en una guerra. Una guerra sense armes però amb diferents batalles importants i la dels mitjans o ens possem les piles o la perdrem sempre. Demostració: una setmana de campanya va estar protagonitzada per un informe fals d' un diari que representa el 4% de les vendes a Catalunya. El 4%! Ens vam deixar arrossegar per això i no vam sortir a contestar desde els nostres mitjans amb qualsevol cosa. En això com en tantes altres coses pensem que amb el seny està fet i no... no és així, això necessitava rauxa i joc brut. Més demostracions: nosaltres als nostres mitjans convidem a tots i els tertul·lians en la seva majoria són federalistes, unionistes... gent que no es correspon amb la majoria sociològica d' aquest país. A Telecinco, Antena 3, Cuatro, la Sexta, TVE... només anaven en Rivera i la Camacho i les tertúlies que us podré dir... tot el dia parlant de Catalunya i cap independentista... bé millor dit, cap català. Hem d' entendre que la situació és la que és i només tenim els nostres mitjans, si aquests donen ales a l' enemic com els seus que ens pensem?
Cal una TV3 nítidament sobiranista, subvencionar només als mitjans clarament posicionats i fins i tot plantejar-se si no estaria bé que Justo Molinero o qui fos fés un producte en castellà nítidament independentista.

4- Només amb el seny no anem enlloc: Penseu en els moments de la història d' aquest país més memorables. En tots va haver-hi rauxa. En alguns més que en uns altres i aquests on la rauxa va primar sobre el seny en una quantitat molt descarada no ens van anar del tot bé. Però encara així no podem retreure res a Claris o Villaroel i ens sentim orgullosos d' ells. Van perdre però van demostrar honor i amor pel país. 300 anys de seny en exclusiva ens han portat a l' espoli, a un Estatut hiperretallat, a atacs contants a la llengua... Ens perd l' estètica i la por i el derrotisme el vestim de seny, però amb seny només no anirem enlloc quan es tracta d' alliberar el nostre país. Caldrà rauxa, no només rauxa, però rauxa si més no en la seva dosi exacta per arribat el moment prendre decisions, anar als carrers i guanyar aquesta guerra.

En definitiva, crec sincerament que aquest país ha fet moltes coses bé, però amb els arguments de tots aquests anys no tenim prou. Caldrà estar molt alerta tant per anar als carrers i guanyar un a un (com seria d' important foradar totes les famílies d' aquest país amb almenys un independentiste que fes campanya a dins) com perquè els nostres polítics no abarateixin el somni. Els nostres polítics també caldrà que ho tinguin tot en compte i facin previsions de diferents situacions. És per això pel que demna la creació d' un gabinet d' experts o d' estratègia, capacitat per dissenyar respostes i campanyes. Amb això seriem invencibles. Si no ho som ja

Votaré a Esquerra Republicana de Catalunya

Que consti en acta que amb aquest blog no vull fer sectarisme de cap tipus ni vull tampoc influir en el vot de ningú. No és la meva intenció cridar a ningú a un vot útil que ni tan sols existeix. No vull dir que la meva opció és la millor perquè ni tan sols ho ha estat per a mi durant algunes eleccions en les que he votat altres partits (desde ICV a les CUP passant per Tierra Comunera en unes eleccions europees).

Només vull fer un exercici de sinceritat a tots els que em llegiu (que pel que m' he enterat tot i que no comenteu mai sou més dels que pensava). Vull renunciar a un dels drets que m' atorga la Constitució que en aquests dies està tant a la boca de tothom: el vot secret. I ho faig no tant per justificar-me com per dir-li al món que faré amb el vot més important de la meva vida fins a aquest moment.

Com ja heu notat no té cap suspens a qui votaré, ja ho dic al propi títol, votaré a Esquerra i en aquest vot van unides tant qüestios ideològiques com personals i admiració cap al candidat Oriol Junqueras.
Per mi el vot a ERC representa un vot 100% independentista desde fa més de 80 anys, un vot progressista per deixar clar que d' aquesta o sortim tots o no podrà sortir ningú i un vot que representa el millor de la tradició republicana en la que crec.

Un vot independentista, perquè en aquests moments i després dels succesos de setembre i del que ha vingut passant en aquest país desà que el PP i el PSOE van impugnar l' Estatut d' Autonòmia votat pel poble i el TC amb prevaricació el va esquilmar queda més clar que mai que si ens volem desenvolupar com a catalans al món no ens queda cap altre camí que la llibertat del nostre país. Una independència no construida desde el rencor a Espanya i molt menys als espanyols si no desde la il·lusió de ser un país normal i corrent ni més ni menys que la resta. Un país per a tothom pels catalans de tota la vida, per a la gent que va venir d' Espanya a buscar un futur millor i pels fills d' aquells que ja som plenament catalans. Un país sense discriminacions de cap tipus però on Catalunya entesa com a model de convivència i valor universal més que com a pàtria rància estigui per sobre de tot. I qui millor per encetar aquest procés que serà tan complicat que l' únic partit que durant més de 80 anys a defensat la independència i l' ha arribat a proclamar de les mans de Francesc Macià i Lluís Companys? Un partit que ha pagat amb la mort d' alguns dels seus membres l' amor a aquest país.

Un vot progressista, perquè no podem obviar la situació en la que estem i perquè si volem la independència és per construir un país millor, socialment just i no un de liberal. Un vot progressista perquè amb la independència no es solucionaran tots els problemes (tot i que serà bàsica per començar a acabar amb ells) i s' han de començar a marcar les posicions que volem al nou país que hem de construir i perquè mentre no siguem independents cal continuar gestionant el dia a dia i les receptes neoliberals aplicades desde Alemanya i la UE passant per Madrid i el govern de CiU no han servit per redreçar la situació.

Un vot republicà, on els valors clàssics de llibertat, igualtat i fraternitat siguin també la divisa d' aquest país juntament amb els de pluralisme, respecte i d' altres que han de configurar un país del que ens sentim orgullosos tots els ciutadans d' aquest país independentment de l' orígen o del que votem al referèndum d' autodeterminació.

Per tot això votaré a Junqueras i crec que és necessari per donar-li al món el missatge de que anem seriosament i assegurar-nos que Artur Mas (qui liderarà aquest procés) i CiU (amb elements que a l' hora de la veritat ens poden vendre) no tirin marxa enrere. Votaré a l' alcalde d' un dels municipis amb més castellanoparlants com el reflex de la normalitat amb la que volem construir aquest país. Votaré al partit que tot i haver-se equivocat moltes vegades, ha demanat disculpes i els seus propis votants han castigat. Poca gent pot donar lliçons de no sectarisme a ERC, molt poca...

Dit això, només us vull demanar que voteu el dia 25 i voteu independentista: a ERC, a SI o a les CUP. Fins i tot si ho creieu convenient voteu a CiU o ICV. Voteu als partits que volen que els catalans i les catalanes poguin decidir democràticament que volen ser o deixar de ser.

La campanya de les nostres vides

Els que sempre han dit que les campanyes electorals no serveixen de res, poden estar contents: esteu visquent una de les campanyes més importants i més decisives de les vostres vides. El 25 de novembre no són unes eleccions més per veure qui gestiona la crisi (que també) si no que seran portada als mitjans internacionals. El món observa aquest poble mil·lenari que a contracorrent, quant Europa més es desenten de la política viu un brot d' il·lusió col·lectiva que fa que els actes polítics siguin de partit que siguin estiguin plens o que la gent parli als bars, a casa... a la seva vida sobre el que passarà el dia 25 i després.

Estem visquent un moment políticament apassionant (en especial per als que creiem en la independència del nostre país) i això ha sigut entre altres coses gràcies a la gent que el dia 11 de setembre va decidir sortir al carrer. Al contrari del que molts pensen a Espanya, això no és un invent del Sr. Mas, si no d' un poble fart i cansat que creu que ja és madur per solucionar els seus problemes per si mateix. Com això no ho entenen ni sembla que ho entendran cada cop l' abisme (el literal, no aquell infern que ens descriuen Sánchez Camacho o Albert Rivera) entre Catalunya i Espanya es fa més gran.

Sembla que la victòria de CiU en aquestes eleccions està cantada. Mentiriem si no reconeixem que ha agafat una bandera que abans de l' 11S rebutjava, però realment tenia cap altra alternativa? Pot el president d' un país no escoltar el clam de la manifestació més gran d' aquell territori?. Tampoc ens podem enganyar, els focus estaran possats sobre el resultat d' Artur Mas que a ulls de l' exterior personifica el procés. Això és perillòs certament i és una arma de doble fil: per una part una majoria absoluta seria vista com una resposta contundent de cara a l' exterior però sóm molts els que opinem que una majoria absoluta de CiU pot servir per aturar aquest procés.

Una altra resposta contundent seria un Parlament amb CiU augmentant el número d' escons i vots (aquestes eleccions tindran més participació) i sense arribar a la majoria absoluta, una oposició liderada per un partit nítidament independentista com ERC (i per què no amb la CUP dins del Parlament i somiant una mica més amb SI). Aquesta opció és tan possible com la d' un PP aprofitant-se de la debacle d' un PSC a la deriva i quedant 2a força.

En definitiva aquesta campanya està més polaritzada que mai: entre sobiranistes i unionistes i també entre partits amb perspectives positives i decrèpits i no només això, tampoc podem oblidar la situació social que estem visquent i que ha de ser important per decidir el nostre vot també. Molts vots independentistes o unionistes es quedaran fóra del Parlament, vots que caldrà tenir en compte a l' hora de la veritat: quan votem un referèndum sobre la nostra independència. Per què una cosa si està clara: el sobiranisme guanyarà aquestes eleccions.

Llengua

Un dels temes centrals de l' independentisme és el català. No ens enganyem el primer motor que va moure aquest moviment va ser la defensa de la Llengua i cultura pròpia. Amb l' auge independentista dels últims temps el cert és que gran part del mateix s' ha produit arran de la discriminació econòmica i política que pateix Catalunya, perdent una mica d' importància el debat de la llengua però sense arribar a desaparèixer mai (els atacs a la immersió o a la normal·lització social de la llengua han sigut també claus).

Fa uns dies Mas i Junqueras van treure el tema de la llengua en una hipotètica Catalunya independent i això ha "enfrontat" l' independentisme entre els que creuen que la República Catalana ha de tenir el castellà com a cooficial i aquells que creuen que només l' exclusiva oficialitat del català farà que la llengua del país resisteixi. És un debat incòmode per a tothom i que realment es decidirà en un referèndum el dia de demà que hi hagi una proposta de constitució sobre la taula, alguns demanen que no es parli d' aquest tema, però entenc que tothom vulgui anar a les eleccions i posterior referèndum amb tota la informació sobre la taula.

La situació és complexa, per una part els castellanoparlants (com a 1a llengua materna) són el 54% de la població, està clar que sense la seva participació la independència és inviable. Per una altra part també és cert que una independència on el català es deixés de banda seria un mal negoci, bàsicament perquè si estem avui aquí, és gràcies a que els catalans del passat tot i les prohibicions no van deixar de parlar la seva llengua i van mantenir viu l' esperit d' aquest poble que ha patit de tot.

La meva proposta que segurament no arribi a ningú, crec que és un punt intermig entre dues postures enfrontades. Us la deixo per si us interessa i així poder enriquir el debat:

Considero que en la futura Constitució de la Rep. Catalana, com a llengües oficials tindrien que figurar dues: el Català i l' Aranés. Aquestes són les dues llengües nacionals pròpies d' aquest país. Seguidament tindria que sorgir una menció als Drets Lingüístics dels parlants de la resta de llengües i deixar clar que l' estatus del castellà es regularà en una futura Llei Orgànica de la Llengua Castellana. Amb això fem que el Català tingui tot el reconeixement simbòlic com a llengua pròpia del país però a la vegada reconeixem també la importància de la llengua castellana.

Els castellanoparlants a més del dret a util·litzar la seva llengua en l' àmbit privat, haurien de gaudir també:

- Del dret a relacionar-se amb l' Administració en castellà
- Dret a rebre l' assignatura de Llengua Castellana i Literatura
- Dret a rebre mitjans de comunicació en llengua castellana (sobre aquest tema fins i tot copiaria el model finlandès i crearia una televisió pública en castellà, on els referents i notícies fòssin els de Catalunya i no els de les televisions espanyoles -que també es podrien rebre-).

Per als castellans els drets serien bàsicament els que tenen fins a aquest moment. On haurien de canviar les coses és amb el català:

- L' administració hauria de funcionar en català, tots els funcionaris haurien de poder expressar-se en català
- La justícia s' impartiria en català (excepte en els casos on es demani en castellà).
- L' etiquetatge, manuals i demès temes comercials haurien de ser també en català com a qualsevol altre país del món.
- L' accés a la cultura s' ha de poder fer en català igual que ara es fa en castellà.

Es tracta sense cap mena de dubte que el català esdevingui la llengua de relació entre els catalans i les catalanes, però això no es pot fer d' una manera traumàtica ni per impossicions ja que si no la República neixieria ferida de mort. Es tracta de que la gent voluntariament vegi que a Catalunya la llengua de prestigi és el català però perquè és així i no perquè a ningú li han obligat a deixar de parlar castellà. Amb un model simil·lar a aquest, garantim la supervivència i preminència del català a Catalunya i també que els castellanoparlants no perdin drets: és a dir no fem el que va fer Espanya amb nosaltres i construim un país de tots i totes, que definitivament és el que importa

La independencia #VaContigo

En algo estoy (por primera vez) de acuerdo con Ciudadanos: Ha llegado la hora de la verdad. La hora de ser o no ser, la hora de que todo el pueblo catalán pueda hablar con libertad y sin miedo a tanques y pistolas (esos son otros los que llaman a invadir nuestro país dependiendo de los resultados de una votación democrática).

Ahora quedan meses de demagogia y de mentiras, mentiras que serían muy fáciles de contrarestar si la mayor parte de este país leyera prensa y se informara en varios medios. Vamos a comenzar a contestar una serie de mentiras que ya pretenden hacer caer a mucha gente en el odio a los que queremos la independencia:

1- Los independentistas en su gran mayoría no lo somos por odio a España o lo español, muchos de nosotros, por no decir la mayoría tenemos familia en España e incluso muchos de nostros somos españoles de orígen. Lo que nos une no es el odio a España si no el amor a Catalunya y las ganas de construir un país mejor para todos los catalanes hayan votado lo que hayan votado en el referéndum y sean de donde sean, hablen de lo que hablen. Esa es la gran diferencia a nosotros nos mueve la ilusión por un futuro mejor y no el odio al diferente y al desconocido.

2- Una Catalunya independiente respetará el castellano, no puede ser de otra manera al ser una lengua de uso habitual por muchos catalanes. Sin duda el catalán tendrá un papel más importantente en una Catalunya independiente como es lógico dado que es la lengua propia del país, pero los catalanes nunca nos hemos caracterizado por prohibir lenguas. No todos pueden decir lo mismo.

3- Una Catalunya independiente a la larga, será más rica de lo que es ahora. El cálculo es fácil, al año a Catalunya se le sustrae el 10% de su PIB (de su riqueza), el año pasado en plena crisis se espoliaron a nuestro país 16000 millones de euros, pero esta cifra ha llegado a 22000 millones de euros. Pensemos que Catalunya ha tenido que pedir un rescate por valor de 5000 millones de euros cuando nos han quitado 16000 millones... las cuentas en España no salen. Pensemos también en términos de infraestucturas (existen leyes españolas que prohiben volar desde cualquier aeropuerto que no sea Barajas a ciertas compañías, la N-II lleva más de 30 años sin desdoblarse, el Puerto de Barcelona y en el de Tarragona que llevan sin accesos décadas, pensemos en el Corredor Mediterraneo...) y la fórmula es básica: si nosotros nos hacemos cargo de nuestras infraestructuras seremos más ricos.
Por último, pensemos que ningún país que se ha independizado ha querido volver a reintegrarse a su antiguo Estado, por algo será.

4- Catalunya vende más al extranjero que a España. La excusa del boicot no es válida: No nos hace boicot España incluso perteneciendo a ella? Que le pregunten a Freixenet que gracias al boicot que le ha hecho España vende más al extranjero y por ello ha subido su valor de negocio. España paga a más de 120 días y el mundo al momento. El mercado funciona de tal manera en que las empresas y los clientes compran los mejores productos al mejor precio sin importarles las banderas, se llama globalización. Ninguna empresa se irá de Catalunya porque el pueblo decida democráticamente algo, somos un mercado potente y muy bien situado

5- Catalunya no tendría porque salir del Euro ni de la Unión Europea: 1º) porque no hay ninguna normativa europea que diga eso, 2º) porque hay países sin estar en la UE tienen Euro (Andorra, Mónaco...) y 3) Porque la UE nunca permetiría la salida de un país solvente y rico. Si nos fuera bien fuera de la UE como le va a Suiza y Noruega, que podría decir al mundo la UE? Que es un fracaso? La base científica de los que dicen que no seremos UE es que España no aceptará la democracia y estará en contra nuestro. Argumento lamentable por otra parte...

6- Ser independientes no significa que la gente no pueda volver a España igual que ahora un español puede ir a Francia p. ej.. Tampoco significa que los que no quieran ser catalanes puedan ser españoles. En el momento en que seamos independientes, la gente podrá decidir que nacionalidad quiere tener, hasta el momento aquellos que no queremos ser españoles no teníamos ninguna alternativa.

7- Con la independencia no se acaba la lucha. Una vez independientes habrá que trabajar mucho para construir un Estado justo y social, donde tengamos una estructura política, una sanidad, una educación... de la que nos sintamos todos orgullosos. Nuestros políticos no son ni mejores ni peores que los españoles, ni menos corruptos... ni nosotros tampoco, pero está en nuestras manos cambiar el sistema cosa que en España (donde la Constitución es el muro) no se puede hacer.

Con todo esto no quiero llegar a aquellos que ya saben que están en contra de que Catalunya recaude sus impuestos, sea más rica, sea más respetada... No comparto este punto de vista, pero lo respeto. Con esto quiero llegar a todos aquellos que estos días oirán que nos vamos al abismo, que caerá un meteorito en Catalunya y demás barbaridades. Esa gente que no sabe que votará: a esa gente que si tiene cualquier duda agradecería que me la hiciera llegar. Esa persona puede ser un futuro ciudadano feliz de la Republica Catalana.

Facin joc

Una setmana, només una setmana desà que la manifestació més multitudinària de la nostra història va omplir els carrers de Barcelona i sembla que hagin passat anys per com ha canviat tot. Potser ni l' ANC podia pensar quan va iniciar la Marxa per la Independència que només 2 dies després el panorama polític català fes un canvi com aquest.

Per fi sembla que en comptes d' un gestor comencem tenir a un estadista, un líder que és el que necessitàvem des de ja fa un temps. Ja ho dèiem alguns, ara era temps de liderar la il·lusió per un futur millor i no de gestionar les engrunes que ens deixava un sistema que està mort. El President Mas ha de saber que tindrà a la majoria de catalans darrera si inicia el camí cap a la llibertat, però també que ens tindrà enfront si ens tornen a traicionar. De moment sembla que la gent comença a posicionar-se: com ja hem dit el Govern, CDC i part d' UDC han vist que el Pacte Fiscal són els pares i que cal començar a distanciar-se d' una Espanya que no ens entén. Pel que sembla tindrà el suport (important) d' ERC, SI i també d' ICV (si més no per a que exercim el Dret d' Autodeterminació).

El front espanyolista no s' ha quedat de braços creuats i el dia 12 ja començava a vendre'ns l' Apocalipsi que caurà sobre els catalans si exercim el dret a decidir que volem ser: pobresa, fam, duanes i demés invencions sobre les que properament escriure. Sobta de totes formes dins d' aquest front el paper que ha agafat un partit com el PSC que en caiguda lliure i on molt dels seus militants i votants no dubten en fer-se independentistes davant de la inviabilitat del projecte "federalista" que propugnen i que el PSOE no té cap intenció de dur a terme. És el que té en una dicotomia així la gent es posiciona cap a qüestions viables i deixen de banda les fantasies de quatre que viuen bé en la Catalunya espoliada...

Els esdeveniments s' acceleren, ahir Espanya va treure al seu cap d' Estat a menysprear al poble català que pacíficament es va manifestar el dimarts 11 de setembre. Realment un agafa els mitjans o veu les tertúlies espanyoles i no entén com pretenen convèncer als catalans perquè deixem de ser independentistes amb insults, amenaces, menyspreus... Espanya ha retornat al 1898 i està en estat de shock. Jo porto molts anys dient que Espanya ens perdria com va perdre a totes les seves colònies i ahir el seu rei ho va demostrar... Això si, tampoc tinc el menor dubte de que quan marxem caigui la Monarquia als pocs anys com ja li va passar al "polític" Alfons XIII. No m' estranya doncs que el Rei estigui tant preocupat.

I demà tindrem un dels episodis més importants d' aquesta pel·lícula (que esperem que acabi amb final feliç). Demà és quan Espanya li diu als moderats catalans i catalanistes, als federalistes i al 75% de ciutadans que volen el Pacte Fiscal/Concert Econòmic que no tenim res a fer, que a Espanya estem per pagar i obeir. Demà arriba el dia en que molts catalans veuran que ells també són independentistes i on tots veurem si tenim (com deia alguna pancarta) un president heroi o traïdor.

12 de septembre

Diuen, que després de la capitul·lació de Barcelona l' Onze de Setembre de 1714, els barcelonins no van dubtar en obrir les seves botigues, els mercats i de fer la vida més normal que es podia fer després d' anys de guerra i messos de setge. Vençuts si, però humil·liats mai.

Aquest Onze de Setembre, Catalunya va llençar un missatge clar i contundent a Espanya i al Món. Els catalans ja estem farts de ser una excepció entre les nacions del planeta i davant de la incomprensió que ens regala Espanya nosaltres responem independència o el que és mateix, llibertat. Aquest no és un missatge d' odi contra Espanya (a la manifestació ningú es va enrecordar del país veí) ni contra els espanyols, és un missatge d' amor al nostre país. Un missatge de superivivència d' una nació petita que no ho ha tingut fàcil per sobreviure i que tot i així ha arribat al moment més decisiu de la seva història moderna amb ganes de lluitar pacificament per la llibertat que tants cops ens ha estat esquiva.

El Món va viure impressionat com 1.500.000 ciutadans d' un país de 7 mil·lions sortien al carrer reclamant als seus liders que es deixin de romanços i caminin conjuntament amb el seu poble cap a la llibertat o si més no cap a l' exercici de la democràcia plena que és poder decidir com ens volem organitzar i que volem ser.

Molta gent tenint en compte l' èxit segur de la Marxa de la Diada possaven l' accent en el que succeïria el dia després, ahir. I ahir van passar algunes coses: el president va començar a creure's estadista tot i que encara no va actuar com a tal, l' independentisme va recordar que encara hem de picar molta pedra, el PSC-PSOE no va recuperar l' oremus i cada cop fa més pudor a partit unionista d' esquerres i el PP i Ciutadans incapacitat per donar una resposta equiparable a la demostració independentista, es limiten a fer el ridícul parlant de duanes, catalunyes reals i demès qüestions d' aquest nivell marcat per la premsa dura madrilenya.

Però potser ha sigut aquest 13 de setembre, quan realment hem vist que alguna cosa està a punt de succeir a Catalunya, per primer cop un President de la Generalitat ha parlat a Madrid clarament (bé, amb tota la claritat que pot tenir un convergent en aquesta matèria) de que la relació entre Espanya i Catalunya està morta i de que aquest país ha de buscar una solució que passa per la llibertat. Segurament Artur Mas veuria aquell cartell que deia "Vostè escull: o Heroi o Traidor" i ha començat que ell i el poble al qual governa tenen destinada una pàgina gloriosa a la nostra història. En front tenim un Govern espanyol intransigent que no s' adona de res i que en comptes d' intentar buscar la pau ruixa amb benzina els ànims dels catalans. És a dir, ara o mai.



La sensació de que Catalunya va entrar en una autovia (bé, una autopista ja que parlem d' aquest país) on la direcció és clara cada cop convenç a més catalans. Segurament els catalans del 12 de setembre de 1714 es començarien a sentir orgullosos de nosaltres.

Mala praxis

Hi ha gent que compara la relació entre Catalunya i Espanya com la d' una dona maltractada que no només denuncia si no que fins i tot arriba a creure que si la peguen és per alguna cosa...

A mi hi ha un altre simil que també m' agrada i en aquest cas seria comparar als nostres polítics amb metges. A aquests doctors els arriba un pacient anomenat Catalunya que fa molt mara cara, el diagnòstic per a tots aquests doctors és clar i més després de fer un munt d' estudis: La pacient Catalunya té una mena de tumor molt gros, la veritat que no fa bona pinta i és probable que fruit d' aquest tumor mori. Fins i tot ja es pot notar clarament com cada cop està pitjor... A aquests doctors després de força temps discutint el millor tractament han arribat a la conclusió de que si bé el més òptim seria la cirurgia i extirpar el tumor potser amb una mica de iode ja es cura o si més no s' acostuma a viure amb el tumor tot i que la seva vida a partir d' aquell moment no arribi a tenir la qualitat de vida que podria tenir sense cap mena de dubte extirpant. Arriben a aquesta conclusió després de plantejar-se que si no hi ha tumor molts d' ells es quedaran a l' atur...

 A aquestes altures ja sabeu qui és el tumor... però deixem-nos de simils i anem a la vida real. En els últims temps hem vist un munt d' intents de no afrontar l' única via que queda i és viable, a ningú una mica informat els sorprendrà que els digui que el Pacte Fiscal o el Federalisme són mentides, són el iode del simil amb el que es preten curar un malalt terminal.
Uns parlen del Pacte Fiscal però mai ens diuen en que consisteix ni perquè aquest cop creuen que Espanya que no va acceptar la voluntat del poble de Catalunya amb un estatut força tísic a d' acceptar que nosaltres recaptem i gestionem tots els nostres impostos quan això és l' únic que vol Espanya de nosaltres... Potser és que no volen gestionar si no calmar els ànims uns decennis més.
Després tenim el Federalisme del PSC o ICV, aquest fa més mandra encara de comentar...Sobre tot el primer, que una gent que es nega a quelcom tant normal (i tant federal) com que un territori tingui autonomia fiscal i financera es faci dir federalista només pot passar en un país realment malalt. El Federalisme del PSC acaba on comença el centralisme del PSOE, en definitiva no existeix...

 Aquesta mala pràxis dels "doctors" que ens han de guarir es pot deure a dues coses, la seva incompetència per dur a terme el que el poble els demana o bé el que encara seria pitjor (perquè no només es prostitueix el país, sino que també es fa amb la democràcia) perquè aquesta gent prima els seus interessos personals i negocis per sobre de la salvació del poble que els ha permés amb els seus vots arribar on són... L' única cosa clara és que Catalunya està en una situació crítica (i amb ella tots els que vivim a aquest país) i els nostres polítics han decidit no fer res, potser comencem nosaltres a pensar en extirpar-los a ells: dos tumors són mort segura.

Akelarre

He de reconèixer que anava amb Itàlia, mai he considerat que odiï Espanya, només estimava Catalunya i volia estalviar-me l' akelarre espanyolista a casa nostra. Als pocs minuts de que acabés la final i veies imatges i in situ la cel·lebració als carrers de la meva ciutat crec que la "Roja" va fer un gran favor a tots els que desitgem la llibertat del nostre país, Catalunya.

Segurament aquest optimista s' ha desfermat després d' estar visquent a Madrid una temporada, allà he viscut la major part dels partits de l' Eurocopa i puc dir que les cel·lebracions allà no duraven 20 minuts com aquí i que cap carrer tenia menys de 10 banderes espanyoles penjades, per no parlar dels bars o els taxis entre d'altes. De fet puc dir que un cop viscuda la final del Mundial al poble de la meva mare (a Sòria) i dues finals de l' Eurocopa, en aquella final cel·lebrada a un poble de 6000 habitants i havia més gent al carrer que a tota una Badalona... Pensem que sociològicament, Badalona, L' Hospitalet, Sabadell o Barcelona no són tan diferents a Sòria, Madrid, Segòvia o Jaen per exemple i tot i així als carrers d' aquestes ciutats hi havia el doble i fins i tot el triple. Ja no parlem de que les audiències d' Espanya a Catalunya siguin les més baixes (que també) si no de que hi ha un munt de gent que ha recolzat a Espanya sense intenció de formar del mateix. Ha sigut quelcom fet per obligació i és lògic. La gent necessita referents i en un esdeveniment com una Eurocopa necessiten sentir-se part i fins el moment per a una majòria de catalans això només ho proporciona Espanya, que per a més inri està formada quasi en un 60% per jugadors del Barça. Si l' espanyolisme no surtia ahir, quan ho farà? També ens ha beneficiat des d' un altre punt de vista i aquesta raó es déu a la central·litat que desà el 2008 ha aconseguit l' independentisme/sobiranisme. Veient les imatges de les diverses cel·lebracions arreu de l' Estat, veus gent alegre, pares, mares, fills, gent jove amb la bandera del seu país i cantant orgullosa, omplint els carrers de les seves ciutats i places. Gent de festa. Per contra a Catalunya, tot i que no s' han volgut donar imatges i sospitosament s' han amagat els fets, hem vist a places semibuides, gent amb esvàstiques, gent cremant banderes de Catalunya i cridant "Polaco el que no bote", gent cremant la seu dels Castellers de Badalona, cotxes, contenidors... gent que en comptes d' alegar-se pel triomf del que senten com el seu país ho van viure com una mena de revenja contra el país que els acull, com una mena de demostració de força, que ja no fa por a ningú. Ja fa temps que sabem contra qui ens juguem les garrofes i ara gràcies a la Roja ja sabem quina és la força i els arguments de cadascú dels dos bàndols. La gent moderada i que encara no està posicionada, segurament va agrair que ahir guanyés Espanya... ara ho tenen més fàcil per posicionar-se.

Demos

Grecia está hoy ante el día más importante de su historia moderna, y esta afirmación, en un país que ha visto como ha pasado de Europa a tener indicios de una crisis humanitaria (con desnutrición, abandono de niños...) se dice pronto. Los 11 millones de griegos eligen hoy ante la mirada (a veces desafiante) de 500 millones de europeos, que ven (que paradoja) en la cuna de su civilización la principal amenaza a uno de los principales hitos históricos de este continente: la construcción europea. La verdad que en estos últimos meses a mucha gente se le ha caído Europa al suelo y quizás no tanto por el poder de Merkel, por su incapacidad para ver que sin fomentar el crecimiento económico nunca se podrá reducir el déficit... si no por las declaraciones de las últimas semanas amenazando a los griegos si votan a la coalición Syriza. Los griegos han cometido muchos errores como por ejemplo falsear sus cuentas económicas para poder entrar en el Euro o no fomentar el crecimiento económico beneficiando vía impuestos a las grandes fortunas que viven fuera del país. Ninguna de estas cosas las hizo Syriza, de hecho se puede culpar de ello a quien Merkel ha dicho que hay que votar para recibir ayuda: Nueva Democracia y PASOK. Es decir que Europa tapa uno de sus principios fundamentales (la democracia) cuando no interesa quien puede gobernar, malos tiempos para el europeismo... Tampoco no nos engañemos, la victoria de Syriza tampoco sería la panacea. Grecia recuerda mucho a los países europeos de los años 20 y 30, que hundidos económicamente se polarizarón entre la extrema izquierda y la extrema derecha dejando sin posibilidades al centro (España, Alemania, Italia...) y todos sabemos como acabó aquello. Quien gane esta noche las elecciones en Grecia tiene la difícil elección entre aceptar todas las condiciones que exige la Unión Europea o escuchar a su pueblo que considera que esta pagando demasiado caro los errores de su clase política corrupta. Es bastante probable que se opte por lo primero pero esto no hará más que generar mayor conflictividad en el país heleno y las consecuencias entonces pueden ser imprevisibles. De todas formas no cabe culpar a Grecia de lo que pase con el Euro o con Europa, ambas nacieron con imperfecciones en forma de Estados que se creían el mensaje porque les convenía pero nunca optaron por ceder soberanía en la medida que una moneda única lo exigía. Alguién se imagina a EEUU y al Dólar cayendo, porque cae Nebraska o Wyoming? Pues ese es el peso de la economía griega sobre el conjunto de la UE, las diferencias? La unidad. Una vez un profesor de historia me dijo que esta es cíclica y lo vemos con toda su crudeza, los griegos cuna de la civilización europea e inventores de la democracia, pueden resetear a Europa y al propio poder del pueblo.

Interpretación de la encuesta del CEO para incrédulos

Mucha gente mira las encuestas con recelo y no se las cree por sistema. Las encuestas no son 100% fiables eso está claro (necesitaríamos millones de encuestados para tener unos datos prácticamente irrefutables) pero lo cierto es que nos dan una gran información (si están bien hechas) sobre por donde van los tiros en diferentes aspectos. Esta entrada pretende interpretar (muy a grosso modo) los datos del último Baròmetre del CEO presentado el pasado viernes. Esta encuesta de carácter oficial tiene la peculiaridad que pregunta abiertamente por que votaría la gente en un referéndum. También tiene la particularidad que es la única que clavó los resultados en las elecciones generales a nivel catalán, por eso no se critica que esté cocinada si no que se haga... Un gran motivo para creernos lo que nos dicen los datos.

El primer punto a destacar es que desde el año 2009 no se hace ninguna encuesta en Catalunya donde el apoyo al independentismo baje del 40%. Da lo mismo que la encuesta la haga la Vanguardia, el Periódico, el Ara o el CEO: los resultados del SÍ oscilan entre el 40 y el 45%. Vaya que algo de cierto debe haber en todo esto. El segundo punto a destacar es como se esconden estos datos en los medios de comunicación entre otras noticias o incluso manipulando los datos: Que en esta encuesta se diga que un 44,6% votaría a favor de la independencia no significa que el No ganaría por un 54,4%. Significa que con la abstención dada (un 24,2%) cerca del 63% de los ciudadanos votarían SÍ y el referendum determinaría la independencia de Catalunya. Pensemos que la UE exige que el SÍ gane por un 55% al menos. Vamos que la barrera está superada y en pleno crecimiento.

Hay que tener en cuenta que en cuestión de sentimientos la mayoría de catalanes dicen sentirse tan catalanes como españoles, sin embargo el porcentaje de gente que se siente más catalán o exclusivamente catalán ha subido y se sitúa en un 42% muy por encima de los que se sienten más españoles o tan solo españoles. Además hay que tener en cuenta que mientras los que tienen mayor sentido de catalanidad votarían claramente SÍ a la independencia, entre los que se sienten una cosa u otra hay división de opiniones y aunque ganaría el NO hay que decir que el SÍ obtiene buenos resultados (20% SI-42% NO) .Por ejemplo entre los que se siente más españoles que catalanes el 12% votaría SI mientras que entre los que se sienten más catalanes el 6% votaría no). Es decir el 40% de los que se sienten más catalanes está prácticamente al 90% por la independencia en cambio en el resto de grupos un 40% al menos sería convencible

En la pregunta sobre la forma de Estado quizás esto se ve de una forma más clara: la mayoría de los catalanes estarían de acuerdo en que Catalunya formara parte de un Estado federal español. Un 30% querrían una Catalunya independiente (esta cifra ha subido un 10% en 5 años y es la única respuesta en este apartado que sube). La gente que se querría quedar como hasta ahora también se mantiene alrededor de un 28%. El 98% de los que quieren una Catalunya independiente votarían SÍ, pero hay más el 15% de los que querrían quedarse como hasta ahora también votarían SÍ (por temas económicos principalmente) y lo que es más importante y básico para entender esta encuesta: el 48% de los federalistas votaría SÍ y el 8% de indecisos hasría que el 60% del grupo más numeroso de catalanes esté más cerca del independentismo que de la situación actual. Los datos son claros aunque queda trabajo para ampliar la base independentista lo cierto es que partimos de una buena base (hay que entender que en todos los referéndums convocados hasta el día de hoy desde la convocatoria hasta la votación el SÍ ha ganado adeptos por el mero hecho de que el SÍ es una fuerza más dinámica que vende más ilusión mientras que el NO se basa en cuestiones negativas.

Otros datos a tener en cuenta:

- Entre los abstencionistas hay una serie de gente que sería posible convencer y suponen el 40% de los mismos. Entre los votantes del NO esto es más difícil porque la mayoría se basan en cuestiones abstractactas como la Unidad de España la relación con su gente y cosas así. Vamos como he dicho anteriormente en una campaña el NO no podría vender ninguna novedad a la situación de Catalunya.

- En CiU pese a que no muevan un dedo por la independencia la mayoría de sus votantes se declaran independentistas. En ICV por ejemplo la mitad de los votantes serían favorables a la independencia. El 40% de los votantes de PSC y PP serían favorables a la independencia de Catalunya

- Por provincias Lleida sería la más independentista (el 55% votaría si), le siguen Girona (el 50%), Tarragona (el 47%) y Barcelona (43%). En todas las provincias ganaría el SI

- Por edades la gente joven es mucho más independentista y entre los menores de 30 años la mayoría quieren que Catalunya sea un Estado independiente.

- Los hombres son más independentistas que las mujeres.

Que algú ens trenqui el ciri!

Reprèn l'edició Resume Editing
A classe d' història, quan es parlava de l' Edad Mitjana sempre em va impactar un concepte, el pactisme. El Pactisme era una forma de fer Realpolitik per part dels nostres monarques (Reis d' Aragó i comtes de Barcelona, Girona...) del Casal de Barcelona. A grans trets consistia en que els nostres antics dirigents primaven la paraula i la negociació amb tothom per sobre de la guerra i que a aquesta s' anava quan ja no hi havia més remei o bé quan cada x anys havia que marcar una mica de paquet. Això va permetre que mentre d' altres nacions es sagnaves i s' enfonsaven econòmicament en guerres per qualsevol tema, a Catalunya i la resta de la Corona d' Aragó, els nostres avantpassats es dedicaven a comerciar, invertir, explorar...En conclusió podem dir que no ens va anar pas malament durant aquests segles, on per cert èrem una potència (aquest incís va dedicat a aquells que diuen que seriem inviables com a Estat i també als socialistes que sempre estan amb la cantarella de "major autogovern de la nostra història").

Després vam tindre uns decennis de rauxa on els catalans no passàvem precisament per ser uns xaiets. Per qüestions menys ofensives que les de l' Estatut per exemple ja teníem excusa per liar-la. La veritat que no ens va anar bé tot això, primer vam perdre part del nostre territori i després vam perdre-ho tot. Però això sí ningú podrà dir mai a aquells catalans dels segles XVII i XVIII que no defensessin la seva nació i els seus interessos...

Per desgràcia nosaltres som tot el contrari a aquesta gent, nosaltres estem veient com el nostre país mor i desapareix davant dels nostres ulls i encara ningú ha mogut un dit... tot el contrari, la gent quan es pronuncia ho fa votant als que volen veure com desapareix Catalunya. Els catalans, en els últims temps i en tots els aspectes de la nostra vida hem agafat el pitjor del pactisme i juguem amb les cartes marcades.

A Espanya (no ens enganyem el nostre major enemic) ja saben de quin pal anem els catalans i això els serveix per desactivar totes les iniciatives que sorgeixen d' aquí i ho porten fent 3 segles. Ells saben que tot moviment a Catalunya, consisteix en una reunió dels agents que es mostren molt indignats (gestió dels aeroports, resposta a l' Estatut, Bases de Manresa...) un parell de setmanes de focs artificials per part nostra (això inclou també les grans declaracions institucional, les amenaces...) i finalment la baixada de pantalons per part de Catalunya a canvi de a) res o b) un benefici econòmic, laboral... per algun amiguet, empresari... dels que havien iniciat tot el moviment. Tant trist com cert, tenim exemples a milers: aquí ens han deixat amb una autonomia per sota de la que tenen a Múrcia o la Rioja i la resposta semblava contundent, ja que es va treure a un milió de persones al carrer i passat un messos què? Doncs que tenim governant a Catalunya a les persones que van portar l' Estatut al TC. I governen perquè un partit que feia grans declaracions i parlava de trencament constitucional, de sobirania i no sé quantes més històries ha obert les portes de la Generalitat a aquesta gent a canvi de poder mantenir les poltrones i fer les retallades que li demanen els grups d' interès que els finançaven quan no guanyaven ni l' alcaldia de Riudellots...

Però els catalans no som molt millors que els nostres polítics, ja no només perquè els votem (els polítics són el reflex dels ciutadans que els voten, per això nosaltres tenim fama d' acollonits) si no perquè no movem un dit per fer-lis sapiguer de que ja estem farts, de que ens estem enfonsant i no estem disposats a abaixar-nos encara més els pantalons. En definitiva no som capaços de dir que nosaltres si que encara tenim dignitat... com ho estan fent els escocesos, per cert.